El Gran Teatre del Liceu ha recuperat una de les òperes més representades al teatre; La Gioconda d’Amilcare Ponchielli. La darrera gran òpera del romanticisme italià ha tornat al Liceu amb la direcció d’escena de Romain Gilbert, direcció musical de Daniel Oren i un repartiment d’altura.
La Gioconda és una peça que fa de frontissa entre el passat i el futur de l’òpera italiana i que està estretament vinculada amb el moviment de la scapigliatura, un moviment musical que va sorgir a la Itàlia del segle XIX que volia trencar amb la tradició verdiana i que buscava una renovació musical per aproximar-se més cap a un realisme més cru. Ponchielli era un contemporani de la scapigliatura, potser i fins i tot un seguidor, però no un exemple ni un dels màxims exponents, com sempre s’ha dit, ja que no seguia exactament l’estètica del moviment. La Gioconda, més influenciada pel Don Carlos verdià i per la grand opera francesa que per una altra cosa, continua amb l’estructura de quatre actes amb ballet inclòs. Requereix també sis solistes que compleixin les notables exigències vocals que demana Ponchielli, i per això, portar-la en escena no sempre és fàcil. Quan es munta, s’ha de muntar bé perquè si no cau pel seu propi pes.
Romain Gilbert proposa una mirada lluny de la Venècia de postal. És una Venècia lúgubre submergida en un clarobscur que mostra les forces morals que lluiten en aquesta història; la por, la condemna i la mort. L’escenografia d’Etienne Pluss consisteix en un únic espai arquitectònic que es transforma al llarg de l’obra: d’una plaça veneciana al primer acte, a un canal amb una barca al segon i del palau d’Alvise a un espai devastat al final, on la destrucció és visible. És un dispositiu escènic molt adient des de tots els punts de vista perquè s’adapta i és eficaç en tots els actes. És un muntatge que es limita a llegir el delirant llibret d’Arrigo Boito, que és tan pèssim que ni tan sols el va firmar amb el seu nom sinó que va utilitzar l’anagrama Tobia Gorrio. Qui sap si no volia que els seus contemporanis sabessin que era seu. Gilbert s’inventa també el paper de l’arlequí, no present a la versió original de Ponchielli. Recupera un dels personatges clàssics de la Commedia dell’Arte i que, sorprenentment, funciona i s’adhereix perfectament en aquesta estètica de cartó pedra. Llàstima de la poca definició dels personatges, que tan exigents són vocalment i que en un pla més psicològic són tan planers, però també s’ha de tenir en compte que Romain Gilbert parteix d’un llibret que simplement no dona per a més.
El director musical Daniel Oren, coneixedor del repertori, va fer sonar l’orquestra i el cor de manera fantàstica. La seva direcció minuciosa va mantenir l’equilibri entre les veus i l’orquestra i no va tapar els solistes en cap moment, cosa ja habitual tant al Liceu com en altres teatres. Va aconseguir un so ben conjuntat i va tenir moments realment brillants com la famosíssima Dansa de les hores, ben resolta amb la coreografia de Vincent Chaillet.
Pel que fa al repartiment, la soprano madrilenya Saioa Hernández va donar vida i mort La Gioconda. Ha interpretat a la cantant veneciana en sis produccions diferents i ha absorbit del tot el personatge, n’ha fet una autèntica creació. Hernández ofereix una veu àmplia, ben projectada, d’una maduresa vocal i interpretativa d’alt nivell. Els registres central i agut li són molt més còmodes a Hernández que el greu, però tot el conjunt és fantàstic. El punt culminant va ser, sens dubte, l’aclaparador quart acte amb un Suicidio!, de reclinatori i amén, on la soprano va demostrar una força i passió desbordants. Ella és la nostra Gioconda. El tenor Michael Fabiano va assumir el rol d’Enzo i se’n va sortir prou bé, tenint en compte les característiques que presenten tant el tenor com el personatge. Fabiano és propietari d’un cant emocional, un fraseig elegant i un color de veu bonic, però el paper d’Enzo el desborda. Es va mostrar segur en el registre central, de gran riquesa i va fer un esforç perquè el difícil i compromès Enzo li sortís bé, però és un personatge que li va gros i no acaba d’arribar a bon port. Molt destacada Ksenia Dudnikova, amb una Laura Adorno de gran presència, consistent i rotunda. John Relyea va ser un Alvise molt notable i sòlid. Molt ben cantat i interpretat el Barnaba de Gabriele Viviani. Amb aquesta reposició de La Gioconda, Violeta Urmana ha complert la proesa d’haver cantat els tres papers de l’òpera al llarg de la seva carrera. La seva va ser una Cieca va ser imponent, ben dibuixada i d’alt nivell. Guillem Batllori, Roberto Covatta i Dimitar Darlev van complir amb escreix en els seus curts rols.
En definitiva, aquesta arlequinada Gioconda no va caure perquè l’equip vocal i musical la van sustentar des d’una Venècia fosca allunyada de les postals i les fotos d’Instagram.
Fotografia de David Ruano, cedida pel Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents