El Gran Teatre del Liceu va obrir aquest dissabte la temporada 25/26 amb una sessió intergeneracional de La guineueta astuta de Leoš Janáček. La funció d’Òpera entre generacions està pensada perquè avis i nets, i, en general, famílies, comparteixin una mateixa experiència cultural i puguin gaudir plegades d’un art que uneix generacions a través d’una mateixa història.
La producció del director d’escena Barrie Kosky és molt intel·ligent. Conceptualment brillant, fuig del verdós de la natura i els arbres del bosc en què s’ambienta l’obra. Els cantants que interpreten els diferents animals van vestits de colors i no pas caracteritzats d’animals, la qual cosa contrasta amb la roba negra dels seus homòlegs humans. És un muntatge captivador que fa una reflexió sobre la relació dels humans amb la natura. És d’una bellesa particular i simbolista que enllaça els tres actes que flueixen de manera contínua. Té moments una mica confusos, però també té moments molt encertats que donen un toc a l’òpera de Janáček, com és l’escena de les gallines. L’humor, però, és puntual i Kosky no cau en la temptació de convertir l’òpera en un espectacle per a públic infantil, malgrat que en la funció d’entre generacions gran part del públic és infantil. La representació que es va fer de l’entre generacions serveix com a assaig general i, com a tal, hi ha coses que segur que s’acabaran de corregir i polir a les funcions ‘’oficials’’.
Josep Pons, al capdavant de l’orquestra del teatre per última temporada, sap treure molt de suc a la fantàstica partitura de Janáček i la dirigeix amb molt de gust i eficiència. És un repertori que coneix i que se li escau perfectament. L’orquestra, en estat de gràcia, sona molt bé tot i que un pèl massa alta, fet que dificulta que la veu dels cantants arribi a tot el teatre. Aquesta coproducció compta amb el Cor infantil de l’Orfeó Català i amb el cor del teatre i tots dos fan una gran labor. Cal dir, però, que alguns dels nens, els que tenen més protagonisme en l’obra, van microfonats i això no és una cosa que sempre funciona. Els micros no sempre s’engeguen quan toca i això fa que la seva veu, no menys bona per aquest error tècnic, es perdi entre la música quan el micro encara no va. Les coses abans mencionades que segur que poliran per les funcions que vindran.
El Liceu no podria tenir una millor Bystrouška (guineueta) possible. La soprano Elena Tsallagova té una gran veu i la seva interpretació de la guineueta és de mèrit. El seu és un paper difícil, però encisador i ella n’és, avui en dia, una gran especialista mundial. La mezzosoprano Paula Murrihy destaca en el rol de Guillot. La seva interpretació de la guineu ‘’mascle’’ és tant carismàtica com excepcional. Conmovedora la interpretació del Guardabosc del sempre genial Peter Mattei; el domini tècnic és absolut i la presència del gran divo a l’escenari és, segurament, un dels grans reclams d’aquesta producció. De la resta de rols destaca la veu de Milan Perišic en el paper de Harašta i la Chocholka de Mercedes Gancedo – el paper és mínim, però ella és grandiosa.
És una peça extraordinària que serveix per inaugurar una temporada igual de prometedora que aquest primer títol. Cal aprofitar el poc interès que fins ara ha mostrat el públic més o menys habitual del teatre (cosa que queda ben palesa en tots els descomptes haguts i per haver que el teatre posa a disposició del públic per vendre les entrades) i anar a gaudir d’una òpera que, si no és un èxit de públic, serà un èxit artístic.
Feu-li justícia a Janáček.
Fotografia de David Ruano, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents