La liturgia de las horas. El suquet de peix del Sant Sopar

Escrit per Ramon Oliver

06.07.2021

Donat que el Gòlgota ens queda molt lluny, i tenint en compte que Juan Carlos Lérida és un flamenc poc ortodoxa que també té un concepte poc convencional sobre l’espiritualitat , la muntanya de Montjuïc farcida d’equipaments culturals no sempre prou ben rendibilitzats  resulta un lloc ben adient per a tal de realitzar un bon Via Crucis escènic. I això és precisament el que ens ha ofert Lérida al llarg de les dotze hores d’una jornada ben singular i força notable. Una jornada  que va arrencar  a la Plaça Margarida Xirgu amb la preparació d’un suquet cuinat entre “zapateaos” gastronòmics a càrrec del creador   , i memòries familiars i  pescadores servides a taula per  Marina Monsonís, ,definida com a artista multidisciplinar especialitzada en les arts culinàries . Tot i que la normativa COVID impedís la degustació que tant de gust venía, aquesta primera estació del Via Crucis titulada “La hora del ritual” , ens deixava ja  ben clar fins a quin punt la imatge del Sant Sopar es troba a l’origen de tota la proposta, i fins a quin punt la reivindicació dels vells i nobles oficis , hi fa en ella constants actes de presència.

I  doncs, no és la creació escènica , un altre ofici més ? Ha arribat l’hora de fer via cap a “El monte de los olivos” , situat a la sala MAC del Mercat de les Flors  , per tal d’assistir a la trobada entre Lérida, i un Xavier Albertí tan brillant com ell sap ser-ho, i a cavall entre les plomes del Paral·lel,  i el misticisme màrtir de l’obra de Calderón “El príncipe constante” . Cal reflexionar sobre tan sàvies  paraules tot pujant cap al MNAC, on ens esperen les “Máquinas sagradas” que han estat construïdes amb la suor dels col·lectius que treballen manualment. Som a un taller de cotxes, i Lérida i el potent “cantaor” Jorge Mesa, se les han de veure amb la màquina potser més representativa de la nostra civilització, aquest vehicle que no hi ha manera que arranqui . Ara, el “zapateao” que abans havia  servit per a picar alls, es dedica a trepitjar sorollosament matrícules de cotxes, abans que aparegui al rescat la gran plataforma capaç d’arrossegar aquest automòbil  que es nega a moure’s per si mateix. Potser costa reconèixer-los  , però el cert és que – segons Lérida´, Pilates i Herodes , són d’alguna manera presents al taller. I com el mateix Crist, a Lérida li ha arribat  el moment d’assumir en solitari “La hora de los sacrificios”, tot comptant, això sí, amb la presència d’una altra màquina endemoniada, un instrument per a practicar fitness que aquí evoca les tortures de la flagel·lació i la coronació d’espines. Lérida visualitza el martiri repetint de forma extenuant un i altre cop la mateixa coreografia.

Quelcom que necessàriament ha de deixar pas al poderós moment col·lectiu viscut entre els dotze apòstols  de “Doce”; d’altra banda, el número carregat de simbolisme al voltant del qual s’estructura tota la proposta. Aquí , es produeix una comunió entre oficis (músics i tècnics de llum inclosos ) i estils ( el “palo” flamenc pot donar pas a una corredissa contemporània digne d’espectacle de Pina Bausch , mentre la dansa urbana s’apodera de l’escenari )  , que passa del caràcter un xic metafísic  de l’inici, a la catarsi amb quelcom de “rave” d’un tram final en el qual es diria que l’espiritualitat, ha trobat la forma d’agafar aquella presència corpòria tant del gust dels místics . I sense ni donar-nos compte, Lérida ( o potser, Jesús en persona?), ha desaparegut per complert de l’escenari , com si ja els estigues assenyalant als altres dotze que ja poden fer via per si mateixos. Arribada l’hora de la resurrecció i de l’ascensió als cels, “La hora de la despedida”, Lérida s’ha tornat alhora una presència virtual de la qual només podrem gaudir en streaming. Tot i quer sempre hi haurà qui estigui ja resant  per tal que torni a ser de nou entre nosaltres, i ens torni a oferir experiències escèniques tan viscerals com aquesta. Amen.