El Gran Teatre del Liceu acaba l’any del centenari de Puccini amb la reposició d’una de les òperes més cèlebres del compositor de Lucca; Madama Butterfly, amb un repartiment veritablement excepcional.
La producció de Madama Butterfly, dirigida per Moshe Leiser i Patrice Caurier, és la quarta vegada que puja a l’escenari del Liceu. És una col·laboració entre el teatre barceloní i la Royal Opera House de Londres que es va poder veure a les temporades 05/06, 12/13 i 18/19 en el teatre que ens ocupa, mentre que a Londres ja acumula deu representacions. L’ambientació historicista trasllada fidelment l’acció a finals del segle XIX, amb una escenografia que recrea amb detall les cases tradicionals japoneses i un vestuari que aporta autenticitat al relat. La producció és d’una senzillesa i un minimalisme que majoritàriament funciona. No es permet cap llicència extravagant ni cap més ambició que la de representar una història.
Més d’una vegada s’ha dit que ser el primer repartiment no equival a una excel·lència vocal i que, a vegades, els segons (o tercers) repartiments són millors. Aquesta Madama Butterfly n’és una mostra. La màgia que va crear la parella protagonista, d’un talent musical evident, va ser una cosa d’aquelles que costa de veure. Cio-Cio-San, protagonista de l’òpera, és un dels papers més exigents del repertori operístic. Requereix una soprano amb un timbre de veu delicat, tècnica impecable i una interpretació actoral excepcional i la nostra papallona, Ailyn Pérez, posseeix les tres característiques. La seva interpretació de la jove (massa jove) geisha va ser veritablement commovedora. La seva veu i estil es van adequar perfectament a les exigències de Madama Butterfly. Al seu costat, el tenor espanyol Celso Albelo va demostrar ser un Pinkerton decidit, efectiu i resolutiu, de bellíssima veu i projecció segura, encara que a vegades massa forte, però tenint en compte les dificultats que presentava l’escenografia, es pot entendre. Emocionant i elegant la Suzuki de Gemma Coma-Alabert, entregada també en l’aspecte més físic i actoral sense fer tremolar ni un sol moment la veu tan ben projectada. El Sharpless del baríton madrileny Gerardo Bullón va ser un altre dels triomfadors de la nit, malgrat una certa tensió en la zona aguda en un parell de moments. Van complir molt bé també els personatges més secundaris de l’òpera: el Goro de Juan Noval-Moro, l’oncle Bonzo de David Lagares i el príncep Yamadori de Carlos Cosías. Molt interessant la Kate Pinkerton de Montserrat Seró.
Pel que fa a la direcció musical, potser va ser el punt més fluix de tot el conjunt. Paolo Bortolameolli va dirigir una orquestra en bona forma, que va destacar en les parts més simfòniques de l’òpera, però que li van faltar dinamisme i dramatisme. Va ser una direcció una mica irregular. El generós volum de l’orquestra va tapar els solistes en més d’una ocasió i ja porten suficients funcions per a haver-hi trobat una solució, ja sigui amb una direcció d’actors més encertada per una escenografia com aquesta o amb un volum més baix de l’orquestra. La direcció de Bortolameolli no va ser res sofisticat ni de l’altra món, però va ser una direcció prou funcional. El cor, que compta amb una de les pàgines més precioses de l’òpera, com és el cor a bocca chiusa, va estar bé.
En resum, aquesta reposició de Madama Butterfly té les seves coses, però és una molt bona versió. Un regal de Nadal d’aquells que fan il·lusió. Llàstima de la melodia infinita estossecs i sons diversos que van ofegar a solistes, cor i orquestra que van matar el clima tan màgic que crea una bona representació de Madama Butterfly.
Fotografia de David Ruano, cedida pel Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents