El Gran Teatre del Liceu recupera La Traviata (Giuseppe Verdi) que el 2020 es va veure afectada per la pandèmia. Era la mateixa producció, la de David McVicar, amb un repartiment en hores baixes. Aquesta vegada, la història de Violetta Valery torna a l’escenari del teatre amb un elenc fantàstic, sota la direcció musical de Giacomo Sagripanti.
La producció de McVicar és ja coneguda per tots. Posa l’accent en el dolor i la solitud de la protagonista, partint d’un enfocament més realista que altres muntatges de La Traviata que embafen més. La tristor que rodeja Violetta – la seva làpida ocupa el centre de l’escenari com a recordatori de la mort que defineix la trajectòria de la cortesana – és present durant tota l’òpera, que centra la mirada en el drama interior de la protagonista. Els espais, la il·luminació i la direcció d’actors s’han millorat molt respecte al 2020 i això sempre rema a favor dels intèrprets.
L’orquestra i el cor van rendir amb gran nivell. Giacomo Sagripanti va dirigir l’òpera sense partitura, de memòria, cosa que mostra que la té molt interioritzada i la coneix a la perfecció. La seva va ser una lectura detallista, intensa i de gran impuls dramàtic que va merèixer un gran reconeixement per part del públic. Val a dir, però, que va tenir moments menys inspirats com el preludi del tercer acte, que es va fer una mica llarg i algun passatge precipitat al primer acte.
En referència als cantats, destaca sobretot la parella protagonista. Ruth Iniesta va tenir una actuació de gran nivell. El rol de Violetta demana una cantant i actriu excepcionalment versàtil i en aquest sentit, Iniesta va ser una Violetta de solvència incontestable. Més nerviosa la coloratura del primer acte, la soprano va anar creixent a mesura que avançava l’òpera i va guanyar profunditat en el segon i tercer. La zona més greu no seria el seu fort i, malgrat mancar-li una mica més de maduresa vocal, Iniesta és una bona cantant i va ser una Violetta molt emotiva. Xabier Anduaga debutava com a Alfredo i va estar pletòric. Té una veu i una projecció magnífiques i va estar fantàstic en tots els registres. S’ha pres el seu temps per tornar al teatre després del Don Pasquale de la temporada 2022/23 i ho ha fet per la porta gran. Donem les gràcies al Senyor que tornarà d’aquí poc amb La Sonnambula. Mattia Olivieri és una bona veu de baríton i projecta molt bé, però per acabar de llegir com cal el paper de Germont pare, li falta una mica més d’autoritat i gravetat. La resta de papers van estar molt ben servits, especialment la Flora de Gemma Coma-Alabert, Pau Armengol com a Marqués d’Obigny i Josep-Ramón Olivé com a Baró Duphol. El públic del teatre, solidaritzat amb Violetta, que pateix de tuberculosi, es va convertir en un personatge més, oferint una fuga d’estossecs interpretada de manera magistral. Ningú ho fa igual.
Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents