La Víctor C. Jo, del llit, no em moc!

És ben sabut que Marcel Proust es va menjar la magdalena capaç d’omplir-li el cap de records del passat , de fer-lo reviure vells amors i convertir-los en amors de personatges ficticis sovint amb el sexe canviat, i de fer-lo visitar des de la memòria aquells palaus de la noblesa tan admirablement descrits a “À la recherche du temps perdu”, sense moure’s pràcticament mai d’un llit que -tornant a allò de les magdalenes- devia quedar ben ple de molles. És ben sabut també, que Juan Carlos Onetti va viure entre llençols una bona part de la seva existència , no tant per culpa dels mals físics que atacaven a Proust, sinó perquè ell considerava que damunt del matalàs era justament on passaven “les coses importants de la vida”… tot i que la vídua del cèlebre escriptor uruguaià afirmés després de la seva mort que, si no sortia del llit, era només “per pura mandra”. Però, malgrat quedar-nos molt més a prop, potser no era tan conegut el cas d’una Caterina Albert que també va acabar fent del llit el seu epicentre vital , i el moble ajaguda en el qual rebia a les més il·lustres visites … i també , a les que no ho eren tant.
Ben cert que, segons sembla ser, i malgrat la impressió que es podien emportar les visites, la Caterina es passava les seves bones hores del dia donant voltes pel jardí; un jardí que a l’escenografia que Paco Azorín ha dissenyat per a l’espectacle amb el qual Carme Portaceli s’ha estrenat com a nova directora del TNC, hi té una presència entre abstracta i metafòrica tan contundent com el mateix llit de la Caterina. Però sembla també cert – i el muntatge que Portaceli ha construït partint de la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart Codina ho transmet una mica així- que el llit era per a la Caterina una mena d’amagatall. Com ho havia estat també el seu altre nom – el nom de Víctor Català- des del dia que – i després d’haver estat censurada i criticada per escriure una obra com ara “La infanticida”; on s’ha vist que una dona escrigui bestieses com aquestes, per molt ben escrites que estiguin! – va decidir que signar amb pseudònim masculí, la resguardava de rebre segons quina mena d’opinions que ara qualificaríem com a ben sexistes.
Tot això ho deixa apuntat Portaceli en un espectacle que intenta alhora endinsar-se pels enigmes de la Víctor, desvetllant de quina manera la Caterina podia fer servir una potser irònica falsa modèstia per amagar-se també una mica més fent ús d’aquest instrument. Un espectacle que assenyala alhora la forma com les aparents contradiccions de la seva narrativa i la seva existència, sovint convertides en crítiques en mans dels seus detractors, obeïen realment a la complexitat d’una inspiració i d’una existència que es negaven a restar constrictes dins d’un espai brutalment rural, o a la vora d’un blau paisatge mediterrani, o entre l’agitat brunzit de la gran urbs: Caterina s’havia mogut a gust en tots tres àmbits . Què ofereix una vessant diguem-ne que didàctica que sempre és d’agrair. I què compagina l’escenificació d’aquests apunts sobre la vida privada de l’autora, sobre el seu entorn familiar i sobre les seves més sòlides o més polèmiques amistats literàries, amb la representació de fragments d’algunes de les seves obres.
Però el conjunt, no acaba ni d’encaixar, ni de transmetre aquella curiositat que hauria de portar a voler aprofundir en el personatge i la seva producció creativa. La dramatúrgia , resulta sovint tan distant com alguns dels recursos escènics i els farcits coreogràfics als qual recorre la direcció . I la fragmentació dels segments d’obres representades no contribueix gens a ficar-se de ple en la ficció que es visualitza dins de la ficció; més encara, si tenim en compte que el sovint preciós llenguatge utilitzat al llarg de les narracions escenificades, dista molt del llenguatge diguem que força més col·loquial de la resta de la proposta, i requereix una adaptació de l’oïda que es trenca constantment. El resultat és un espectable ple de digna correcció , però mancat d’intensitat dramatúrgica . Això, malgrat que la sempre estupenda Rosa Renom, contribueixi notablement a fer-nos sentir aquella proximitat amb la Víctor C. que el muntatge , no acaba d’assolir.