En la temporada que celebra el 25è aniversari de la reobertura del Teatre, el Liceu estrena una nova producció d’Àlex Ollé, artista resident del teatre, de l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk de Dmitri Xostakóvitx.
Condemnada a l’oblit a causa de la seva prohibició, la segona òpera de Xostakóvitx ha tornat al repertori amb un resultat esperançador. Inaugurar amb un títol com aquest una temporada d’òpera no és fàcil perquè Lady Macbeth de Mtsensk no és una òpera fàcil, ni per artistes ni pel públic; era tot un repte que el teatre ha sabut superar.
La producció d’Àlex Ollé és molt interessant alhora que intel·ligent. Ollé sap jugar a la perfecció amb la il·luminació d’Urs Schönebaum per transmetre l’essència i la potència desorbitada del drama de Xostakóvitx. Com ja va fer en producció de Pelléas et Mélisande (Debussy), el terra de l’escenari està cobert per una piscina d’aigua que contribueix a crear l’estat d’angoixa que relaten l’argument i la música. La posada en escena potser és una mica extrema, però encaixa perfectament amb la narrativa i la partitura de Xostakóvitx. La crua i impactant proposta d’Ollé cuida molt bé els detalls dels dos primers actes; són un thriller gairebé cinematogràfic que compta amb bons cantants però també amb bons actors. En canvi, després de la pausa, tot va decaient fins a arribar a un final inconsistent i anticlímax, que deixa de banda el text original. La mort de la protagonista no és una conseqüència de la seva bogeria sinó que és autoinfligida després d’haver mort Sonietka, la seva rival. Marca Ollé, suposem. L’escenografia d’Alfons Flores, company habitual de l’artista resident del teatre, es desenvolupa per mitjà de panells mòbils concebuts com a persones físiques i socials que porten Katerina, la protagonista, al límit i doten encara de més sordidesa aquest relat demolidor.
La direcció de Josep Pons al capdavant de l’orquestra del teatre va ser un motiu d’alegria. La seva lectura dramàtica va obtenir un gran i merescut èxit. Es nota que Pons ha treballat de valent la monumental partitura de Xostakóvitx i la qualitat que el mestre aconsegueix extreure de l’orquestra és formidable. Sonava com poques vegades ha sonat. Les intervencions corals també van ser excel·lents. Si l’orquestra i el cor han de sonar així, que programin Xostakóvitx tantes vegades com vulguin.
El rol de protagonista és complicat, però satisfactori quan es canta bé. És el cas d’Ángeles Blancas, que va ser una Katerina molt potent i impactant. Sense arribar a ser una Katerina ideal, Blancas va ser una Katerina versemblant, amb les seves virtuts i els seus defectes (els aguts bastant cridats en general) però es va entregar en cos i ànima al personatge. El tenor Ladislav Elgr té la veu una mica massa lírica pel personatge de Serguei i la projecció va quedar una mica ofegada després de la pausa, però, malgrat això, va aconseguir arribar a bon port en el paper de l’amant. La resta de l’extens cast és correcte majoritàriamentsobresortir també el Zinovi d’Ilya Selivanov i l’Aksinia de Núria Vilà. Bon resultat d’Alexei Botnarciuc en el paper del Boris Ismailov, malgrat mancar una mica més de gravetat en la veu pel tipus de personatge que interpretava. A Mireia Pintó li va faltar una mica més de projecció, però va ser una Sonietka ben feta. Excel·lents el mosso esparracat de José Manuel Montero, el cap de policia de Scott Wilde i el sacerdot de Goran Jurić. L’anecdòtica presència de Paata Burchuladze és decebedora. El baix té gairebé setanta anys i ja no és el que era. Per molt greu que sàpiga, el cantant està en hores baixes i les condicions vocals són lamentables.
Això és un èxit. Potser no de públic perquè Déu n’hi do amb la buidada (incomprensible i inadmissible) després de la pausa, però, bé, ells s’ho van perdre. És un èxit musicalment (sobretot), vocalment (majoritàriament) i escenogràficament. Lady Macbeth de Mtsensk és de lo milloret que he vist en aquesta casa en molt temps.
Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents