L’altre. El meu androide i jo som millors amics per sempre més

Escrit per Ramon Oliver

05.09.2022

 

“Somien els androides en xais elèctrics?”, es preguntava l’any 1968 l’escriptor Philip K. Dick, en el títol d’un relat curt que acabaria donant lloc a una de les més emblemàtiques pel·lícules de ciència-ficció de tots els temps. I a hores d’ara, més o menys tothom sap gràcies a “Blade Runner”  que el miratge existencial d’un androide que no sap que ho és, pot tenir conseqüències traumàtiques, quan aquest se n’assabenta de la seva veritable condició. Quelcom ( i això, no deixa de ser un paral·lelisme que també estableixen tant el relat com el guió que en va sortir d’ell) en el fons no tan diferent a la no menys traumàtica acceptació de la mortalitat per part dels éssers humans .De la mateixa forma que el monstre creat per Frankenstein li demana explicacions al seu creador per haver-lo fet com és, l’androide pot voler reclamar-li explicacions al humà que l’ha construït per haver-lo fet creure que era el que no era, i l’humà pot reclamar-li explicacions a un déu invisible, per haver-li donat la vida , i fer-lo alhora conscient de la pròpia mortalitat.

Però no ens posem metafísics , que al cibernètic laboratori especialitzat en Intel·ligència Artificial en el qual Roc Esquius ha situat el seu divertiment, les intencions són clarament més lúdiques, encara que no excloguin del tot el seu puntet de reflexió sobre les complexitats que poden sorgir quan els humans ens relacionem amb aquella mena de màquines que se’ns presenten amb atributs tan semblants als nostres , que finalment, ja ni volem que ningú ens vulgui fer tocar dempeus a terra. Al cap i a la fi, si som capaços de humanitzar fins a límits de vegades gairebé inversemblants el nostre mixet o el nostre guaguau, i traduir cada miol i cada lladruc al nostre propi idioma , com no hem de fer el mateix quan tenim davant nostre quelcom que té la nostra mateixa aparença, i parla com nosaltres, encara que alguna vegada sembli presentar algun petit desajust tècnic? En qualsevol cas, per estudiar les reaccions, i fins i tot les potser perilloses addiccions emocionals que ens pot generar un androide, cal fer estudis en els quals l’humà ignori la veritable natura de qui té davant seu. I a això es dediquen precisament a l’empresa Visos Blaus : cal evitar córrer cap risc, abans de fer una presentació pública dels prototips d’androide domèstic que ben aviat, seran a la venda.

I aquí tenim ja els tres nivells en els quals es mou l’espectacle, que es corresponen alhora a les tres parelles que el protagonitzen , i a les tres divisions que presenta l’espai escènic en el qual té lloc l’acció. Però arribats a aquest punt, és millor que vosaltres mateixos aneu desxifrant de què va aquest tres per tres sense entrar en més detalls. Només us diré que , per molt que avanci la tecnologia, resulta que al final fins i tot les més sofisticades intel·ligències artificials acaben recorrent al fregolisme, com ho han fet tant Esquius , com un Sergi Belbel que es troba ben a gust, fent accelerar la maquinària dels constants canvis de personalitat, i portant el seu excel·lent duo interpretatiu format per Cesc Casanovas i Àlex Ferré cap a l’extenuació : quelcom que el públic, agraeix d’allò més. Diria que , pel camí, la comèdia se n’acaba oblidant de les pretensions filosòfiques i /o existencials que pogués albergar, per tal d’apostar sense embuts pel pur entreteniment , ben conduit, ben interpretat i cada cop més progressivament divertit. Tot i que, si més no, sí envií un missatge de bon rotllo conciliador: al final, del que es tracte, és de sentir-te ben a gust i desenvolupar vincles afectius amb qui has decidit que formi part de la teva vida; i en aquest sentit,  tant se val si es tracta d’humans o d’androides, de companys de treball, o de inversors amb grans ambicions de projecció mediàtica. Cert: no costaria gaire trobar-li la vesant inquietant a aquesta afirmació. Però els altres de “L’altre” no van per aquí, i tampoc es tracta d’amargar-lis la festa.