El Gran Teatre del Liceu presenta l’estrena mundial de la nova producció de Marta Pazos de Le nozze di Figaro de Mozart, amb Giovanni Antonini a la direcció musical i un segon cast serà liderat per Alejandro Baliñas, Anna Prohaska, Samuel Hasselhorn i Anett Fritsch.
El teatre presenta la producció de Marta Pazos, que pren l’obra mestra de Mozart com una matèria viva que li dona molt espai per volar i s’hi relaciona amb absoluta llibertat. Parteix del concepte camp, una corrent estètica que basa el seu atractiu en l’humor, la ironia i el gust per l’excés. L’escenografia, potser un pèl monolítica, de Max Glaenzel transforma el palau dels Almaviva en un enorme pastís, una imatge central simbolitza tant el matrimoni que estructura la història com la piràmide social on se situen els personatges. Aquest pastís és un símbol que encarna l’essència d’una vida compartida i concentra simbòlicament totes les tensions de l’òpera: el desig, el poder, l’ambició i l’amor. La proposta de Pazos és un muntatge on el color i la llum evolucionen segons cada escena i defineixen emocionalment l’acció dramàtica i també li serveix per fer-ne una a crítica social a l’autoritat desmesurada i despòtica a través d’aquesta estètica camp que, en si i mitjançant la paròdia, també és una crítica a la ideologia dominant, invertint el procés d’apropiació de la cultura dominant. Visualment, és una producció espectacular, però és cert que en alguns punts, el muntatge és molt més estètic que teatral, ja que els moviments escènics juguen males passades a la teatralitat, tan important per Mozart i Da Ponte, perquè fan anar malament als cantants i provoquen rialles i comentaris per part del públic en moments inoportuns. Pazos explica bé la història de l’òpera de Mozart, però potser es deixa endur pels colors i deixa enrere un retrat més precís dels personatges, potser esperant que el vestuari d’Agustín Petronio esdevingui l’expressió de la personalitat de cada paper. Malgrat aquests petits detalls, és un muntatge original, divertit, colorista i que, senzillament, funciona. Funciona molt bé. Està ben pensat i ben dut a terme. Fent referència al llegendari tweet de la model Karlie Kloss, Marta Pazos mira a l’estètica camp directament als ulls.
Al capdavant de l’orquestra del Liceu, Giovanni Antonini va optar per una lectura solvent, tot i que, en alguns passatges, va imposar uns temps massa lents i li va mancar una mica més de brillantor i dinamisme en pràcticament tota l’òpera. L’orquestra, per la seva banda, va respondre amb eficàcia.
Pel que fa al repartiment, van destacar més les veus masculines que les femenines. El Fígaro d’Alejandro Baliñas, que debutava el rol, va ser fantàstic. És un cantant amb una gran presència escènica i va interpretar el paper amb seguretat i naturalitat. Vocalment, va demostrar tenir un instrument potent i sonor que va donar molt de si. El comte de Samuel Hasselhorn, de timbre molt atractiu, va estar també molt convincent, tot i que en alguns moments li va fallar l’emissió. Anett Frisch és una bona intèrpret, però segurament el paper de la comtessa li queda gros. Rosina és una delícia de personatge, amb fragments de grandíssima bellesa que van quedar una mica deslluïts en una interpretació que no els hi va acabar de fer justícia. La Susanna d’Anna Prohaska tampoc va acabar de convèncer. En la part més actoral, va estar molt encertada, però la part vocal, va ser més irregular. Per la seva banda, Mercedes Gancedo va signar un bon Cherubino. Complidors de bon grat la resta del repartiment amb Mireia Pintó (Marcellina), Alejandro López (Bartolo), Roger Padullés (Don Basilio), Moisés Marín (Don Curzio), Lucía García (Barbarina) i Luis López Navarro (Antonio).
Fotografia de David Ruano, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents