No és la primera vegada que el tàndem Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí s’inspiren en el singular univers barceloní dels tombants del XIX-XX: (La pajarera, La Corte del Faraón, Pinsans i Caderneres, El Dúo de la Africana (del que aquí trobarem una peça) o Assajant Pitarra. Albertí, com ja sabreu, és una autoritat en moltes qüestions històriques de la nostra societat, però especialment ho és en retratar la història de certs aspectes del teatre català: el sorgit de la Renaixença és un i l’univers Paral·lel és un altre. Ho va plasmar, juntament amb Eduard Molner en l’exposició El Paral·lel 1894-1939, organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Molt recomanables el seu catàleg i el llibre Carrer i Escena. El Paral·lel 1892-1939.
L’Emperadriu del Paral·lel podria haver aplegat tots els ingredients per presentar un espectacle arqueològic de música i picardies. De còmics i cupletistes. Però la trama és més profunda. Ja va passar amb el Dúo de la Africana a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Els més grans pretenien anar al teatre a gaudir d’una sarsuela en tota regla i es trobaven en que la primera romança no arribaria fins al minut 44. En realitat Cunillé-Albertí feien una proposta d’un calat molt més profund, un text homenatge al context social de l’etapa republicana.
Ara, al TNC, l’univers fascinant i únic a Europa en una Barcelona efervescent, que era el Paral·lel, es torna crepuscular. Es va diluint a partir de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, amb l’Exposició Internacional de Barcelona i es precipita dramàticament amb la Guerra Civil. Cunillé com a dramaturga i Albertí com a director proposen una reflexió sobre com un microcosmos pateix i viu els canvis i les tranformacions inherents a la societat.
L’argument, una mixtura de personatges imaginaris i verídics, gira al voltant del funeral d’una imaginària cupletista i gran actriu, Palmira Picard (María Hinojosa). Un pretext per aplegar, presentar i rememorar un retaule de noms propis d’una societat transformada i desapareguda: Enric Adams, Pepe Gil, Adady, Josep Santpere i fins i tot un Valle Inclán sorneguer, magnificament encarnat per Roberto G. Alonso.
Un periodista (Pere Arquillué) encarregat de redactar l’epitafi de la difunta i una pianista de sala de cinema aturada a causa dels estralls que ha fet el cinema sonor (Silvia Marsó) canalitzen la trama. Una primera part en un bar del districte cinquè per on circula la faràndula, i una segona en un espectacular pati de veïns conceptual que ocupa literalment tota la magnífica boca de la Sala Gran del TNC i que serveix de contenidor de vinyetes on es mostren diferents episodis dramàtics de la vida dels veïns i veïnes que hi circulen. Un espectacle rotund i imprescindible, molt adient per tancar, com a cirereta del pastís, una etapa tan personal i carismàtica com és la del quart director del Teatre Nacional de Catalunya.
Comentaris recents