Diu la directora Mònica Bofill al programa de mà d’aquesta proposta – que l’any passat va quedar arrasada i desprogramada per culpa de l’huracà pandèmic – que quan l’obra de Carme Monturiol es va estrenar al Poliorama l’any 1935, “va causar un cert rebombori”, sent elogiada amb entusiasme per alguns , i escandalitzant força a d’altres . I el rebombori estava provocat, d’una banda, pel tema abordat al text; un tema amb ramificacions incestuosament edípiques. I, d’altra banda, pel fet que fos una dona qui tingués la gosadia de ficar-se en tan escabrosos territoris: aquestes coses no les explica una senyora com cal, per molt autora teatral que sigui!
Certament, la repercussió que va tenir al seu moment el text i el prestigi que Monturiol es va guanyar com a narradora, dramaturga , traductora i pianista, són raons més que suficients que justifiquen d’entrada la recuperació de l’obra a un cicle com ara “Epicentre Pioneres”. Però , per contra, el format amb el qual se’ns ha presentat , no solament no li fa massa justicia a les possibles qualitats de l’original, sinó que probablement n’accentua les seves febleses per culpa d’una dramatúrgia equivocada, i d’una direcció que sembla ben lluny de dirigir-se cap a l’objectiu pretès . Si del que es tractava, era de remarcar “la força i la contemporaneïtat” d’una obra què en paraules de la directora, “encara ens sacseja “, el cert és que la seva posada en escena , més aviat cau involuntàriament en una tonalitat un xic fulletonesca que no permet sentir la promesa sacsejada emocional amb arrels freudianes. I diria que el punt erràtic que mantenen les interpretacions – amb l’excepció de Montse German, tot i que l’encotillada dramaturgia tampoc li permeti a ella explorar tots els racons del seu personatge- apunta a una manca notable d’assajos.
Tot i així, el punt més qüestionable de la proposta, i aquell que probablement li fa més mal a l’original – que lamento no haver llegit- , és la inclusió d’un nou personatge totalment inventat que, teòricament, sembla haver estat ficat amb calçador per tal de solventar un problema logístic de impossible solució: amb la seva presència, poden ser eliminats el fotimer d’altres personajes que desfilaven per l’original. Però que bé alhora a introduir una mena de punt de distanciament pirandellià que enlloc d’aportar-li “modernitat” al drama, funciona en una direcció totalment contraria a ell, i que parla i expressa les seves inquietuds existencials tocades amb un punt d’humor , fent us d’un llenguatge sense cap connexió amb el llenguatge amb el qual s’expressen les criatures de Monturiol sacsejades -elles ,sí- per un amor filial i un amor de mare d’aquells que provoquen moltes destrosses al seu pas. I amb aquest afegit, es fa difícil valorar un text que sospito ( n’estic gairebé segur, de fet) hagués resultat molt més convincent sense guarniments distorsionants.
Comentaris recents