Dues de les veus de la lírica internacional més demandades actualment, la soprano Lise Davidsen i el tenor Freddie de Tommaso van oferir al Gran Teatre del Liceu un únic recital on van combinar peces de Wagner, Verdi i Puccini amb cançons de saló, musicals i opereta.
El repertori triat, una mica eclèctic, alhora que exigent, va servir a ambdós cantants per demostrar que tenen un talent extraordinari. La primera part va incloure els fragments operístics de Wagner, Verdi i Puccini. Per si algú encara ho dubtava, Davidsen ens va acabar de deixar clar, amb un Dich teure Halle de gran pes dramàtic, que el futur del wagnerisme està a les seves mans. L’instrument és prou flexible per abordar, més endavant, els papers que li té assignats la història; Brunilda, Isolda i Salomé, entre d’altres.
La soprano noruega va continuar mostrant el domini tècnic i de la psicologia dels personatges amb Morrò, ma prima in grazia, d’Un ballo in Maschera, que va ser una autèntica exhibició, i l’Ave Maria de l’Otello de gran mèrit, ja que, amb una veu tan gran i poderosa com és la de Davidsen, va ser capaç de portar el final de la pregària verdiana al xiuxiueig. La cosa va millorar a la segona part amb un Strauss meravellós. Si Davidsen peca d’alguna cosa, és de fredor. Va acabar la primera part amb Vissi d’arte, de Tosca, on li va faltar el sentiment i la passió que requereix l’ària pucciniana per fer-nos emocionar fins a la llagrimeta. Malgrat això, Lise Davidsen és un fenomen vocal incomparable.
Freddie de Tommaso és un cantant prometedor. El tenor anglo-italià encara és molt jove, només té 30 anys, i es nota que encara no s’ha acabat de formar del tot. Li falta escola, però ja té molts elements per ser un cantant d’aquells que marquen èpoques – que n’hi ha pocs, però encara en queden. És un tenor autèntic amb una veu homogènia, un timbre i un color de veu d’aquells que recorden als tenors d’abans com Carlo Bergonzi o Franco Corelli, salvant totes les distàncies. És un cantant que mostra ja molta seguretat i l’emissió i la projecció són més que suficients. La seva segona part, integrada per música més lleugera com les napolitanes, és on va brillar més.
L’acompanyament pianístic de James Baillieu no va ser res de l’altre món: va ser correcte. No era un repertori exigent i va complir rigorosament.
Tot i que ambdós són artistes de gran qualitat, Lise Davidsen li va passar la mà per la cara a De Tommaso i això és així. Hi ha molta distància entre tots dos, però això amb temps i experiència canviarà, perquè, si De Tommaso és intel·ligent i sap triar bé el repertori, el futur li augura grans coses. Seguríssim.
Fotografia d’A. Bofill, gentilesa del Departamrnt de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents