Lo fingido verdadero. El camí de la santedat escènica

Escrit per Ramon Oliver

05.19.2022

De ben segur que, encara que us passeu mitja vida al teatre, hi ha entre vosaltres moltes persones de poca fe que no honren com cal al sant patró dels actors, de les actrius, i de la gent del teatre en general. Doncs , agafeu l’agenda, i marqueu la dada en vermell, que per alguna cosa és el color que més li escau a un màrtir : a partir d’ara, caldrà dedicar-li una oració – o si més no, un pensament- a Sant Ginés cada 25 d’agost, el dia que es celebra la seva  onomàstica. Fins i tot si us enganxa de vacances, cal que, arribada la jornada,  honreu la memòria d’aquell autor i actor que , segons sembla, es trobava representant davant de l’emperador Doioclecià ( el terror dels cristians de finals del segle III) una comèdia en la qual feia burla del baptisme quan, de cop, va sentir que la fe s’apoderava d’ell. I amb tanta força, que va proclamar de seguida la seva nova condició davant de l’emperador, i aquest no va dubtar en convertir-lo en màrtir decapitat amb la mateixa rapidesa.

Confesso el meu pecat: jo mateix, vivia aliè al sacrifici del màrtir més teatral del qual tinc constància ( fins i tot la seva conversió, va estar imbuïda d’esperit escènic) , fins que Lluís Homar ha tingut el detall de recuperar la també un xic oblidada obra que Lope de vega li va dedicar al bo de Ginés. Una obra estrenada l’any 1608 per la qual, Homar reconeix sentir una mena de passió incondicional. Tant és el seu entusiasme, que no dubte en assenyalar els paral·lelismes que presenta ni més ni menys que amb el mateix “Hamlet”shakespearià, encara que només sigui pel fet que totes dues peces juguen  a la metateatralitat, incloent-hi la presència del teatre dins del teatre , i convidant a reflexionar entorn als mateixos límits de la representació: aquests límits que Ginés es va saltar del tot quan, mentre escenificava en to burleta un baptisme, va sentir que la gràcia atorgada pel baptisme, requeia en ell mateix, i ja no podia renunciar a ella, encara que en això, li anés la vida.

El cas és que , de vegades, l’entusiasme porta a comparatives que acaben resultant poc beneficioses:  la molt singular comèdia dramàtica i històrica escrita per Lope, i  dividida en tres jornades ben diferenciades que culminen en una tragèdia mística, té poc a fer, si volem situar-la en el mateix terreny magistral, excels i inesgotable , pel qual es mou el príncep de Dinamarca. Però ni això, ni les seves evidents limitacions, impedeixen que es tracti alhora d’un text sorprenent, força original en la seva estructura, i farcit de prou troballes com per a merèixer la recuperació que li ha arribat en mans del muntatge que ens ofereixen Homar i la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Un muntatge al qual li costa una mica arrencar, malgrat que Homar l’inici de forma hàbil, remarcant ja des d’aquest inici l’esmentada metateatralitat que es converteix en el gran atractiu de la proposta. Homar fa que els actors/personatges es presentin a ells mateixos, i un cop acabada la presentació, seguin a la primera fila de butaques quan no estan actuant, convertint-se així en espectadors que esperen el moment de deixar de ser-ho per tal de posar-se a interpretar. Homar, en canvi, no acaba de trobar la forma d’omplir de força dramàtica les lluites pel poder que portaran Dioclecià  a ocupar l’esglaó més alt de l’imperi: tornant a la comparativa amb el genial bard que no necessita presentació, som aquí lluny d’aquella intensitat que Shakespeare va saber conferir-li a les seves tragèdies romanes. Lope, es conforma amb oferir una mena de Reader’s Digest de l’assalt al poder, i l’espectador no té temps ni prou informació sobre els personatges com per a fer-se un quadre una mica complert sobre les seves ambicions. El cert és que, un cop convertit en emperador, a Dioclecià – que ha iniciat també una historia d’amor – li venen ganes de gaudir dels plaers d’una comèdia amorosa . I Ginés, que fins a aquell moment s’ha limitat a seguir el desenvolupament del drama polític amb el text de l’obra a la mà, es posa ara a escriure una comèdia també ben metateatral i autoficcional , perquè en ella acaba explicant-nos la “traïció” amorosa de la seva pròpia estimada, una primera actriu més interessada en compartir la vida amb el galant de l’obra, que amb el creador de l’amarg divertiment. Aquesta comèdia dins la comèdia es converteix en l’eix central de la segona jornada; i Homar sembla sentir-se més a gust en aquest segon tram que en aquell altre dedicat a les lluites imperials. Tot i així, el cert és que l’interès que desperta el metateatral triangle i la gens metateatral gelosia del nostre autor que ben aviat enfilarà el camí cap a la santedat, es mostra superior al que ofereix el text de Lope . Aquest, brilla força més quan arriba la darrera jornada. Paradoxalment, la fulminant conversió , malgrat la seva inversemblança , dona lloc al fragment més ple de versemblança dramàtica del text. I, recolzant-se en l’excel·lent interpretació (totes les seves, acostumen a ser-ho) d’Israel Elejalde , Homar s’allibera com el mateix sant de les sòbries barreres que han dominat fins aquest moment la posada en escena, i converteix el martiri en una mena de deliri amb uns tocs sadomaso que li escuen molt a la situació: al cap i a la fi, també hi ha molta literatura escrita, al voltant dels vincles que s’estableixen entre la carn martiritzada, i els plaers carnals i/o divins. Així les coses, quan un cos martiritzat penja del cel sostingut per arnesos , fins i tot la presencia  d’un àngel (sí; aquí també en temin algun que altre), agafa altres connotacions. I així les coses, l’espectacle que ens han ofert Lope i Homar, agafa també la seva més potent forma al llarg d’aquest tram final. Arribar-hi, no està exempt d’entrebancs: malgrat el molt correcte treball conjunt interpretatiu ( Elejalde a banda, cal destacar la presència d’Arturo Querejeta) , els desnivells del text es fan sovint ben visibles, i com a conseqüència, el ritme del muntatge pateix també els seus daltabaixos. Però el camí cap a la santedat, sempre en va ple d’entrebancs: el que importa és que, arribat el final, hem tingut ocasió de conèixer una obra de Lope més agosarada que perfecte, però ben digne de ser rescatada de l’oblit.