De la negra foscor nocturna que ens envoltava al díptic format per “La nit” i “Radionit” , els dos ben notables espectacles creats per Moreno Bernardi a partir de l’obra de Bernard-Marie Koltès “La nit just abans dels boscos”, passem al blanc enlluernador de l’hospital psiquiàtric en el qual ens trobem a un Van Gogh al·lucinadament desesperat. El blanc pot resultar tan terriblement amenaçador com el més neguitós negre, quan es transforma en el color d’una institució que t’ha deixat sense colors. I algú pot imaginar-se res més terrible per a un pintor com ara Van Gogh , que veure’s privat dels colors? Bernardi parteix aquest cop d’un excel·lent text de Stefano Massini, l’autor de “La trilogia Lehman” . I el sotmet , com feia amb Koltès, a la seva radical concepció d’un teatre psicològic en el qual la veu i el moviment flueixen de forma permanentment distorsionada, polvoritzant els codis naturalistes de la representació, i buscant així – mitjançant un treball actoral tan rigorós com exhaustiu- capturar tota la polifonia que amaga cada gest i cada fonema. Ficats al manicomi que li ha robat els colors a Vincent, aquesta distorsió extrema es transforma en un magnífic instrument per a transmetre l’irreal incertesa de tot allò que envolta al pintor. Mentre les ja de per si ben blanques parets del Teatre Akadèmia s’omplen d’acurades projeccions gairebé sempre monocromàtiques, l’al·lucinació , el deliri i la teòrica realitat, es fonen en un magna confús que el muntatge sap visualitzar de forma ben potent.
L’olor eixordadora del blanc. Vincent s’ha quedat sense colors
Comentaris recents