Aquesta és una crítica que no sé com començar. És difícil trobar les paraules per plasmar tot el que vaig sentir quan vaig anar al Gran Teatre del Liceu a veure 7 Deaths of Maria Callas. Vaig sortir del teatre extasiada després de viure una experiència estètica brutal.
En l’any que se celebra el centenari del naixement de la Divina, el Liceu acull l’última producció de l’artista sèrbia Marina Abramović, on, a més de la mateixa artista, pugen a l’escenari 7 cantants de renom interpretant 7 àries que van catapultar la Callas a l’Olimp operístic. La llarga trajectòria de Marina Abramović ens ha demostrat en més d’una ocasió que ella és sempre la protagonista de les seves performances i amb 7 Deaths of Maria Callas passa el mateix. El que fa Abramović és renunciar a la seva pròpia persona per ser l’objecte protagonista de la seva pròpia obra; ella mateixa és el centre d’atenció durant tot l’espectacle, on es troba postrada al llit on la Callas va morir a París el 1977. Allà espera la Bruna, la seva fidel minyona, mentre van passant les sopranos i mezzosoprano que més endavant tornem a veure, però com a ajudants de cambra d’una Callas moribunda que ronda pel seu pis de París. El fet que Abramović pràcticament no es mogui en tota la producció no és en va; és la seva manera de rebre al públic, immòbil, és la seva manera de presentar la seva pròpia acció durant un temps determinat. És la vulnerabilitat d’oferir-se a través del fet de parar i seure – o estirar-se, en aquest cas – tal com va fer el 2010 a l’exposició The artist is present que va fer al MoMa. Amb això, Abramović busca provar quins són els límits de la relació de l’artista amb el públic amb la voluntat d’impactar i de crear nous estats de consciència, ja que l’espectador és un factor important i que forma part de l’obra i, d’aquesta manera, la seva experiència estètica també forma part de la cohesió entre l’art i la vida.
La pantalla que ocupa tot l’escenari és l’altra protagonista de la proposta. En aquesta s’hi projecten vídeos on Abramović surt acompanyada de l’actor William Dafoe i tot ells relacionats amb les àries que es canten. Són vídeos molt treballats, amb una plàstica i una il·luminació gairebé impecables on veiem l’artista sèrbia caure des d’un gratacel a Nova York mentre sona Vissi d’arte o en un context postapocalíptic amb Un bel dì vedremo de fons. El més impactant de tots és, per mi, quan sona l’Ave Maria d’Otello i Abramović, en la pell de Desdemona, no mor ofegada per Otello sinó que és una serp la que li dona mort, posant, d’aquesta manera, tot el seu cos en risc, tal com ho fa quan es trenca un gerro de cristall al seu pit durant les projeccions de l’ària de la bogeria de Lucia di Lammermoor.
Si bé és cert que els visuals són espectaculars, val a dir que engoleixen la poca acció que es veu sobre l’escenari. Tant les cantants com Abramović empetiteixen davant la gegant pantalla, que fa que tant l’òpera com la Callas quedin en un segon pla. Malgrat això, estem en un moment en què la imatge li ha pres el lloc a la realitat, fins al punt que nosaltres mateixos busquem assimilar-nos a les imatges, la realitat i la vida han desaparegut i només queda la seva reproducció a través de pantalles.
La música introductòria del compositor Marko Nikodijević va ser bastant fluixeta i a estones sonava molt a ”nyigo-nyigo”. La participació del cor del Liceu a la part final va ser correcta, però la direcció musical d’Antonio Méndez va ser bastant discreta i apagada. Entre ària i ària van sonar uns interludis musicals, també de Nikodijević, més aviat avorrits i que també van quedar tapats per les imatges de cels i núvols molt vistosos i per les gravacions parlades d’Abramović. A la segona part, quan ens trobem a l’habitació de la Callas, és quan Abramović per fi obre els ulls i s’aixeca del llit per donar pas a les minyones que tapen amb teles negres els objectes de l’habitació un cop la Callas/Abramović ja ha expirat. Entre les 7 cantants hi ha intervencions de mèrit com la de Leonor Bonilla (Lucia di Lammermoor) que va ser l’única que va rebre un merescudíssim aplaudiment al final de la seva ària.
Abramović fon l’experiència vital amb l’artística de manera que et fa sentir coses i en definitiva, és una proposta interessantíssima que no té pèrdua.
Comentaris recents