Ha tornat al Gran Teatre del Liceu l’òpera Werther, de Jules Massenet amb una nova producció de Christof Loy i amb Xabier Anduaga i Kristina Stanek com a protagonistes.
L’alemany Christof Loy ha signat una direcció escènica de concepte auster: un únic espai per als quatre actes amb la voluntat d’aprofundir en la psicologia dels personatges. La posada en escena, procedent de la Scala de Milà, és pobra, repetitiva i discreta, tot i que té la virtut d’afavorir la projecció de la veu, ja que situa els cantants molt a prop de la boca de l’escenari. Tant aquest recurs com el fet que l’acció transcorri en un únic espai són elements habituals en l’univers escènic de Loy, cosa que converteix la producció en un muntatge força impersonal i, la freda escenografia de Johannes Leiacker podria servir indistintament per a Werther, Eugene Onegin o fins i tot per a una novel·la de sobretaula d’Antena 3. La trama se segueix i avança amb força fidelitat al llibret – d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann, basat en Les tribulacions del jove Werther de Goethe – durant els tres primers actes, però el tercer i quart actes són bastant mediocres amb complicacions de trama innecessàries: és el mateix Werther qui entrega les cartes i Albert i Sophie testimonien la mort del protagonista. Visualment, però, l’espectacle resulta atractiu, en part gràcies al vestuari dissenyat per Robby Duiveman. Tot i això, el conjunt acaba transmetent una sensació d’estatisme i monotonia.
El debut de Xabier Anduaga en el rol de Werther ha marcat un punt d’inflexió en la seva trajectòria. El tenor basc brilla en un paper que canta per primera vegada en escena i domina tots els registres amb seguretat. Dotat d’uns aguts fantàstics, una salut vocal esplèndida i d’una facilitat insultant en l’emissió, Anduaga ha afrontat la partitura de Massenet amb una seguretat admirable. Potser li manca encara aprofundir una mica en la dimensió més dramàtica i interpretativa del personatge, una faceta que cal tenir plenament interioritzada per afrontar aquest rol. A l’última funció, va tornar a bisar l’ària Pourquoi Me Réveiller, després d’una llarga tanda d’aplaudiments i crits demanant al tenor que tornés a repetir el moment més cèlebre de l’òpera. Amb el temps, segurament acabarà sent un Werther de referència. Aquest Werther també ha suposat el debut de Kristina Stanek, que va oferir una Charlotte de grandíssima qualitat, intensa i vocalment molt sòlida. Més continguda als dos primers actes que als dos últims, va anar de menys a més amb una prestació que va culminar amb una molt bona escena de les cartes. També cal destacar la grata sorpresa de la soprano navarresa Sofía Esparza que, amb una veu fresca, uns aguts preciosos i un centre més que consistent, va dibuixar un personatge molt més rellevant dins la trama gràcies al treball escènic de Loy. Molt més discret l’Albert de David Oller, que va ser el més fluixet del repartiment. Stefano Palatchi, Josep Fadó, Enric Marinez-Castignani, Marta Esteban i Cristòfol Romaguera completen amb solvència un repartiment amb un nivell vocal de gran volada. Això sí, el francès de tots plegats, millorable.
Des del fossat, Henrik Nánási va aportar dosis importants de dramatisme i va obtenir una excel·lent resposta dels vents i les fustes de l’orquestra. Va alternar moments lírics i brillants en els passatges més íntims amb moments més planers que no transmetien gran cosa i que, contràriament al que es podria esperar, van coincidir sovint amb els forte de la partitura, resolts amb un volum excessiu en més d’un moment de la funció. El cor, feia goig.
Fotografia cedida pel Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents