Sota el títol (una mica enganyós) de Requiem, el Gran Teatre del Liceu ha presentat la reflexió escènica de l’artista italià Romeo Castellucci sobre el cicle de la vida. Més enllà de la missa de difunts en qüestió, s’interpreten altres peces de Mozart com Meistermusik K 477, el Miserere mei, Ne pulvis et cinis o O Gottes Lamm, una estructura creada per Raphaël Pichon que fa d’aquesta representació una cosa una mica críptica.
El muntatge de Castelluci és un contínuum de coses, de moviments, d’idees que no tenen cap mena d’encant. Que una composició sense cap contingut dramàtic, en el sentit primigeni del terme, s’escenifiqui ja ha quedat clar que no acaba de convèncer. A diferència del Messies de Bob Wilson de la temporada passada, que encara construïa un discurs lumínic, en el Requiem de Castellucci la il·luminació és plana, avorrida i monòtona; a vegades excessivament fosca i a vegades excessivament clara, de negre sobre negre a blanc sobre blanc. Les poques escenes d’impacte (el final i la llarga llista d’extincions que van apareixent al fons de l’escenari i que són un tocar de peus a terra bastant interessant) es perden en una sorollosa posada en escena que no deixa escoltar i que talla la continuïtat de l’obra. La posada en escena de Castellucci no és més que una inhumana exploració escènica de la vida i la mort amb un to antropomòrfic que fa explotar el cervell intentant entendre aquest desafiament de la nostra percepció de l’art, de la vida i de la mort. La visió teatral de l’artista italià amb el Requiem es converteix en la celebració definitiva de l’existència, més que de la mort i totes aquestes idees es veuen concretades en l’escenari del Liceu, però no connecta amb l’essència espiritual de l’obra mozartiana. El desig de trencar amb la passivitat de l’espectador dels happenings dels anys seixanta es veu reflectit en la versió de Castellucci, ja que obliga l’espectador a mantenir-se alerta per no perdre el fil del que està passant a l’escenari i no allunyar-se de l’obra que està escoltant. El resultat d’aquests conceptes filosòfics que vol tractar Castellucci resulten críptics i repetitius, però la part final amb la sorra caient com a metàfora de les cendres en les quals l’ésser humà es converteix un cop mort, és impactant.
Sort en tenim, del cor, que ens aguanta tot això. El cor, pluriocupat, canta, balla i es converteix gairebé en el protagonista de l’obra. El cos estable del Liceu va mantenir la qualitat durant pràcticament tota la funció i va tenir diversos moments de lluïment. Els seus balls rodons s’acaben fent repetitius i demostrant poca imaginació de la coreografia, per no dir que són una altra de les peticions desconcertants de Castellucci al cor.
A la batuta, Giovanni Antonini queda engolit pel gran toro que és la producció de Castellucci i està més pendent de quadrar-ho tot, va oferir una lectura més aviat plana i sense interès, malgrat les bones intencions. El nivell dels solistes va ser igual d’apagat com l’escenografia de Castellucci, l’únic raig de sol va ser la brillant Marina Viotti, vocalment superior a la resta, que va demostrar perquè va guanyar un Grammy no fa gaire. Correcte el baix Nicola Ulivieri però d’escassa projecció vocal. Anna Prohaska no va tenir un bon dia i la seva interpretació va justejar una mica, sobretot al principi. No va estar malament el tenor Levy Sekgapane, però tampoc se’l va sentir gaire. El més aplaudit, i amb raó, va ser el nen de l’Escolania de Montserrat que va intervenir un parell de vegades.
Fotografia de David Ruano, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents