Cita històrica la nit de dijous al Gran Teatre del Liceu. Moment en la que em van venir al cap alguns moments cabdals en la història d’aquesta sala (incendis, bombes, consorci…). Un de gros va ser l’octubre de 2002 amb una sonada polèmica quan el Liceu obria el seu escenari a Isabel Pantoja. Les columnes del temple trontollaven pel ressò de les protestes conservadores contra una tonadillera damunt de les reconsagrades taules. Vint anys després es confirma l’eterna victòria del progrés davant de qualsevol resistència a la desconeixença. Els temps canvien i l’escenari del Liceu acull, senzillament, a qui el vulgui llogar.

Mentrestant, el gènere musical s’ha anat dosificant, des de la pròpia institució, per la porta del darrera. Tímidament, en forma de petits concerts per a piano i cantant, s’autoritzaven en el Foyer, tancant a pany i forrellat les portes de la sala gran tret del Candide de Bernstein l’any 2018, en versió concert. Al Foyer només es presentaven autories considerades dignes de celsitud, avantguarda i excel·lència, només per a públic llepafils, per tal d’oferir un repertori digne de la institució. Un panteó format per cognoms com Weill, Gershwin i, si m’apures, Sondheim. Oblideu-vos de Porters, Webers o Schwartzs, acusats d’excés de frivolitat.

A risc de ser anatemitzat, considero que el musical és una evolució orgànica de l’òpera. Quan no existia amplificació electrònica calia projectar la veu fent un esforç per poder arribar acústicament al cinquè pis de qualsevol teatre o per destacar per damunt d’una orquestra simfònica trompetejant al darrera, tot i que no tots els actors i actrius s’esforçaven prou per aconseguir-ho. Un esforç que obligava a una concentració en la tècnica del cant en detriment d’una interpretació gestual i escènica que passaven a un segon  terme. És a dir, el que importava era cantar bé. La interpretació dramàtica no tenia tanta importància. La interpretació musical era una habilitat elevada a art sublim que repercutia moltes vegades negativament en la inintel·ligibilitat i incomprensió del missatge que volia transmetre el llibretista al pati de butaques. Fins que va arribar la sobretitulació a finals del segle XX.

Amb l’arribada dels micròfons inal·làmbrics als teatres de musicals, en la dècada dels setanta, es va superar el problema d’entendre pronunciacions complicades. Ja no calia engolar i projectar la veu amb obres de teatre musical líriques com South Pacific o The King and I que obligaven a utilitzar la convenció lírica establerta instal·lada en el gènere operístic des de l’Orfeo de Monteverdi. Amb això no vull dir que ara s’hagi de microfonar el repertori operístic clàssic amb espectacles com Il Trovatore o Madama Butterfly, concebuts per ser cantats projectant la veu. Però s’ha de reconéixer que l’aportació del gènere musical permet matisar moments sonors febles, sensibles, un fil de veu amb molta intensitat emocional, sense necessitat de projectar l’acústica per a que t’escoltin des de l’última filera. La microfonia inal·làmbrica ho permet.

Trencar una convenció, és difícil. I més en un món culturalment rígid i reaccionari com el català, sotmés sovint, més a una falsa impostació papanatística intel·lectual -la denominada cultureta– que no pas a un gaudi col·lectiu d’un espectacle qualitativament ben fet. És obligació del poder públic oferir un ampli ventall d’opcions culturals al respectable però per damunt de tot, vetllar per a que el públic vagi a les sales. Donar l’esquena a un sector majoritari de la població que no va mai al teatre per desinterés o desconeixença -veieu les xifres- significa plegar-se als postulats elitistes de l’alta cultura només per a uns quants.

I per això dic que amb el concert de dijous, el Liceu va fer història. Una aposta valenta del seu director artístic, Víctor García de Gomar per la seva decisió a favor d’incorporar un repertori de primer ordre que, a poc a poc, atraurà i seduirà de ben segur a un sector del públic, una part de la qual podria començar a interessar-se per altres títols de l’òpera tradicional i musicals clàssics. És a dir, guanyar nou públic. Un futur més tolerant, obert, transversal i internacional en la producció d’un musical, encara que sigui en versió concert semiescenificat.

My Fair Lady es va estrenar a Broadway el 1956, amb música d’un inspiradíssim Frederick Loewe i lletra d’Alan Jay Lerner, amb els rics arranjaments de Robert Russel Bennett i Phil Lang. Va estar en cartell a Broadway durant sis temporades. Basat en un text de Bernard Shaw, que ja havia temptat anteriorment altres llibretistes de la talla de Oscar Hammerstein II, que va acabar llençant la tovallola tot advertint a Lerner, quan l’escrivia, de la dificultat a la que s’enfrontava.

Un encàrrec del Gran Teatre del Liceu per al director musical Alfonso Casado (responsable del cicle de concerts de L’Auditori La màgia de Broadway), instal·lat a Londres i gran coneixedor del gènere. Ell va captar l’elenc, format per Ellie Laugharne (Eliza), Steven Pacey (Higgins), Peter Polycarpou (Alfred Doolittle) i Susie Blake (Mrs Higgins/ Mrs Pearce/ Cockney Woman) amb una direcció escènica de Guy Unsworth. La proposta va incloure l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i el seu cor.

Per a no desassossegar els liceistes incondicionals, la propaganda deixa ben clar que es tracta d’un concert semiescenificat, terme circumscrit i reduït a uns moviments transversals amunt i avall per la corbata de l’escenari i a uns elements d’atrezzo en forma de gramòfons i altres eines disposades entre les cadires dels intèrprets. L’elenc, provinent de la pedrera del West End londinenc, va embutxacar-se un públic entregat i seduït, especialment per Peter Plycarpou i la seva genial interpretació d’Alfred P. Doolittle, el retòric pare de la protagonista, plena de matisos, aparents improvisacions i divertits girs.

Orquestralment el resultat va ser magnífic des de les primeres notes de l’Overture. La reduïda formació de l’orquestra, amb només dos contrabaixos van restar força i cos necessaris per a una partitura. Contrabaixos anul·lats per una tuba que se’ls menjava literalment. En aquest sentit, amplificar-los lleument hauria estat una possible solució. També vaig trobar a faltar més força orquestral i velocitat al soliloqui del Professor Higgins I’m Just An Ordinary Man, energia que també vaig trobar a faltar en altres moments puntuals de l’espectacle. Però en general va ser tot un luxe escoltar la partitura de Loewe per part d’una formació difícil d’aconseguir en les nostres contrades.

La microfonia, excessivament minimitzada -se suposa per apaivagar els dimonis d’algunes ments líriques turmentades- en alguns moments no deixava entendre algunes paraules (com també passa en una òpera tradicional), sobre tot amb els tutti orquestrals, plantejant el dubte de si realment els cantants estaven microfonats.

Els que seguíem els subtítols en castellà i català (un per la pantalla de l’escenari i l’altre a través de les pantalles dels seients) ens va sorprendre el caire diferent segons la versió visionada. En català es traduíen i transcrivien fonèticament  les pronunciacions mal dites amb la manera de parlar barroera de la gent de classe baixa, mentre en la versió castellana aquests girs no es van transcriure. Es van deixar tal qual. Criteris diferents segons versió lingüística. En català es va preferir buscar sentit als girs lingüístics que no pas fer la traducció literal del vocabulari: per exemple, la traducció de frases com “In Hertford, Hereford and Hampshire hurricanes hardly ever…” la presentaven en català com “A Xile, Xina… etc”, un veritable sudoku per a qui va fer la traducció amb la intenció de voler apropar el joc de paraules al públic pero distraient-lo del que havia d’escoltar de la proposta musical amb jocs rocambolescos de frases fetes ben diferents a les angleses que moltes vegades eren difícils de captar al moment. El summum va arribar amb el clàssic The Rain in Spain Stays Mainly in the Plain, aquí traduït al català com La pluja a Espanya cau damunt de les muntanyes??? En la versió castellana devien acabar el pressupost perquè van mantenir la traducció utilitzada en la versió del doblatge cinematogràfic del 1964, amb l’inefable La lluvia en Sevilla???… i amb moments surrealistes com quan Eliza contesta al professor vàries vegades dient-li “In the plain, in the Plain” traduït aquí com “En les muntanyes, en les muntanyes”. Part del públic sorprès.

Tot plegat peccata minuta i traient punta a un espectacle imprescindible i necessari, d’alta dignitat, en la que el públic de Barcelona va poder gaudir per primer cop d’una producció pròpia com es mereix el gènere. El musical ha ficat la poteta per la porta gran. Malgrat no haver-hi cap la temporada 21-22, tant de bo torni en un futur per quedar-s’hi.

Author