La història d’amor entre el Gran Teatre del Liceu i Nadine Sierra va viure un altre episodi inesborrable. L’escenari del Liceu va acollir el primer recital en solitari al teatre de la soprano Nadine Sierra. Anunciat inicialment com un concert de bel canto amb Pretty Yende, aquesta última va haver de cancel·lar la seva participació per motius familiars. Després de modificar el programa previst, de manera una mica improvisada, tot sigui dit, Nadine Sierra va oferir un recital d’aquells antològics que es recordaran durant molt temps pels assistents que gairebé omplien el teatre.
El programa va consistir en un repàs a gairebé tres segles de música, des de Mozart fins a Bernstein, passant per la sarsuela i les sonoritats més populars del s. XX. És cert que el programa era una mica un popurri de coses que van començar molt bé amb les àries d’òpera, però va perdre una mica l’encant amb les últimes peces que eren més de propina que de programa de concert.
Serra va començar amb l’ària de Susanna, Deh vieni, non tardar, de Le nozze di Figaro i, sense ser el millor del recital, ja va ser una demostració de la plenitud vocal i el bon moment en què es troba la cantant. Les peces de Donizett, So anch’io la virtù magica de Don Pasquale i Regnava nel silenzio de Lucia di Lammermoor van ser una autèntica festa dels aguts – i sobreaguts, d’aquells que trenquen vidres. És un prodigi de cantant. Interpretades totes dues amb un domini extraordinari de la tècnica belcantista, Sierra va fer una exhibició d’afinació, de projecció i de control vocal. Ho té tot. La confirmació de l’ampli catàleg de recursos tècnics i expressius va venir amb l’emocionant È strano… Sempre libera… de La Traviata. La cantant ja tenia al públic de genolls des que va cantar l’òpera de Verdi al mateix teatre no fa gaire i després de la seva fabulosa Violetta Valery, els espectadors van esclatar a aplaudiments i bravos que no semblaven tenir final. I bé que se’ls mereixia tots.
Després del descans, va començar la segona part amb un pletòric Vissi d’arte de Tosca, molt ben cantat i que li augura un futur puccinià que segur que serà brillant, però pel qual encara hauria d’esperar uns anys. La també magnífica interpretació de Depuis le jour de Louise de Charpentier va donar pas a una encara millor Juliette de Gounod. L’ària i el personatge li escauen com a anell al dit i la canta amb una exquisidesa i un savoir faire que només una diva com ella pot fer. És un monstre operístic gegant. A partir d’aquí el concert va prendre un tomb cap a un camí més lleuger amb les peces de sarsuela. Correctíssima l’ària Me llaman la primorosa del Barbero de Sevilla de Nieto i Giménez i no tan correcte el popular Bésame mucho de Consuelo Velázquez, on la veu va quedar ofegada entre les ones de l’orquestra. El programa va finalitzar amb I feel pretty del West Side Story de Bernstein, que interpretarà amb Juan Diego Flórez d’aquí a uns mesos. Les propines van incloure un magistral Caro nome, més adient dins del programa del concert que del de propines i un medley de les cançons americanes més famoses que originalment havia de ser un duet amb Pretty Yende, a qui li va dedicar el concert. Després d’una llarguíssima ovació, Sierra va tornar a sortir per bisar el Sempre libera, fent broma que encara li quedava algun agut a la butxaca per poder-lo cantar.
Més discreta va ser la direcció orquestral de Pablo Mielgo. Compenetrat en tot moment amb Sierra, va dirigir l’orquestra de manera solvent en les àries que cantava la soprano, però, en les peces simfòniques que permetien descansar a la soprano, Mielgo no va estar gaire inspirat. L’obertura de Le Nozze di Figaro no va ser gaire mozartiana i una obertura tan bonica com la de Cavalleria rusticana es va fer eterna. Va tenir el seu punt àlgid amb l’obertura d’El Tambor de Granaderos de Ruperto Chapí, on l’orquestra va estar espectacular.
La bogeria col·lectiva que el públic del Liceu sent per Nadine Sierra està més que justificada (ojo al senyor que li va donar un ram de flors durant les propines i va aprofitar per demanar-li un selfie) perquè la soprano està en un moment vocal esplèndid i és capaç de fer focs artificials i meravelles durant gairebé tres hores. Definitivament, el 6 d’abril de 2025 va ser una nit per recordar molts anys.
Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents