El Gran Teatre del Liceu ha acollit Manon Lescaut de Puccini en una producció signada per Àlex Ollé, que ha arribat al Liceu amb Josep Pons a la direcció musical i amb Asmik Grigorian i Ivan Gyngazov al capdavant del repartiment.
La producció d’Àlex Ollé, estrenada a l’Òpera de Frankfurt i ara presentada al Liceu, trasllada l’acció a l’Europa contemporània i presenta Manon com una immigrant sense papers en un entorn dominat per l’explotació, la precarietat i la recerca desesperada d’un futur millor. Una problemàtica bastant actual. En principi, el plantejament és vàlid i prou interessant. Ollé parteix d’una idea atractiva: Manon navega entre l’amor i els diners, atrapada en un context profundament masclista on acaba sent víctima del tràfic de persones. La idea, tot i el potencial que podria tenir, naufraga en l’execució i el resultat final queda molt lluny de les seves propostes més inspirades. Els canvis d’època i de context són un recurs habitual en el panorama operístic d’avui en dia, i de clubs de striptease i pole dance com el d’aquesta Manon, també n’hem vist abans. Un exemple és la Theodora que van fer fa un parell d’anys al Teatro Real, on la directora d’escena Katie Mitchell va aconseguir encaixar una visió més moderna amb una direcció de personatges magnífica on cadascú tenia un caràcter marcat i diferenciat, executat de manera fantàstica per tots ells. Aquí, al contrari que amb la proposta de Mitchell, la direcció d’escena és erràtica i, en molts moments, directament contraproduent: cantants i cor són relegats als laterals o enfonsats al fons de l’escenari, amb la consegüent pèrdua de projecció i presència sonora. Durant gairebé tot el segon acte estan situats a un extrem on la veu queda amagada. L’acumulació d’elements: el LOVE del fons, l’estètica de neó, el trànsit incessant de figurants, la proliferació de personatges innecessaris, genera més soroll que discurs. Els protagonistes es dilueixen en un espai escènic que els engoleix, i el relat queda minimitzat fins al punt d’esdevenir insignificant. No és Manon Lescaut de Puccini, és la producció d’Àlex Ollé d’una tal Manon Lescaut.
La direcció musical de Josep Pons va ser una mica agredolça. És cert que hi va haver moments molt reeixits, en què va emergir una direcció detallista —com a l’inici del segon acte o l’intermezzo —, però Pons va semblar optar un reiterat ús del fortissimo que va acabar per desbordar l’equilibri sonor. Tampoc va ajudar gens l’escenografia d’Alfons Flores, etern company d’Àlex Ollé, que va ofegar les veus, juntament amb el volum excessiu de Pons, i va comprometre la intel·ligibilitat del discurs vocal. El cor, una altra víctima del dispositiu escènic de Flores i Ollé, va estar molt bé.
Pel que fa al repartiment, Asmik Grigorian, una de les veus més destacades del moment, va assumir el paper protagonista amb una intensitat vocal i dramàtica indiscutible. Tot i que Manon potser no és el seu rol ideal i li manca una mica de volum i densitat per a l’heroïna pucciniana, ho compensa amb intel·ligència musical i una gran capacitat expressiva, construint una Manon convincent, de In quelle trine morbide a Sola, perduta, abbandonata. Ella és el gran atractiu d’aquesta Manon sense cap mena de dubte. El tenor Ivan Gyngazov va oferir un Des Grieux segur, amb una veu potent i ben projectada malgrat les difícils condicions escèniques, però amb limitacions en l’estil i la línia de cant, sovint monòtona i, com Pons, amb un ús excessiu del forte. Va anar de menys a més, amb un quart acte notable. El baríton Iurii Samoilov va ser un Lescaut correcte vocalment i creïble escènicament. Donato Di Stefano va aportar la italianitat que faltava al conjunt amb un Geronte, o més aviat, hauríem de dir Torrente, sòlid i amb caràcter, aquí reconvertit en el greixós propietari del club de striptease on acaba Manon. La soprano Mercedes Gancedo, sempre fent papers més petits dels que li pertoquen, va estar fantàstica en el seu petit paper de músic. Va destacar també l’Edmondo de Filip Filipović. La resta de personatges compleixen molt bé els seus rols.
Aquesta no serà una Manon Lescaut d’aquelles que es recordaran o passaran a la història. Serà una de les tantes Manons que s’han representat al Liceu.
Fotografia de Sergi Panizo, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents