Qui més qui menys, tothom sap qui era José Pérez Ocaña. Humanista de la Barcelona canalla, militant del transvestisme, activista antifranquista abans del traspàs del dictador, artista, pintor d’altars amb Mares de Déu naïfs, amb una presència que provocava rebuig a pijos i reaccionaris allà on anava. Desconec que hauria fet l’Ocaña d’aleshores en una Barcelona com la d’avui, enmig de tanta plastificació postmodernista i afany carpetovetònic d’ordenar, regular, classificar i fins i tot jactar-se de votar perquè som demòcrates de bé.

Conegut el perfil d’Ocaña, i amb la pel·lícula de Ventura Pons Ocaña, retrato intermitente al cap, se’m feia coll amunt revisar la seva vida, ara damunt de les taules, sense que em sonés a redundant i creient que no hi havia res més a dir. Però, un cop vista, se’m va fer curta. I sortir d’un espectacle amb aquesta sensació és positiu.

Direcció i dramatúrgia de Marc Rosich. Joan Vázquez encarnant La alegría de las Ramblas i Marc Sambola firmant les adaptacions coplístiques als dits de la seva inseparable guitarra. Escenografia molt senzilla: una cortina de gasa com a teló de fons amb una petita caixa situada al davant, on el personatge exerceix el seu discret fregolisme. I a la dreta de l’escenari una pantalla que apunta recordatoris visuals de l’univers del protagonista.

Joan Vázquez,Ocaña reina de Las Ramblas,Marc Rosich,Marc SambolaTextos que fan un recorregut a través d’un anecdotari farcit d’algunes vivències personals del protagonista, magistralment interpretades per un dels nostres actors més camaleònics i versàtils. Joan Vázquez feia pocs dies era un crooner vestit d’etiqueta a Feel Good, amb una interpretació que vam poder veure sense res a envejar a Harry Conick Jr. o Michael Bubble i estàndards amb big band inclosa, a la Sala Barts. A pocs metres i creuant l’avinguda del Paral·lel, al teatre Condal, pocs dies després Vázquez es posava en la pell d’un dels activistes LGTB més carismàtics de la Transició. Rosich resol amb un eficient ritme escènic la direcció i amb bona tècnica i cadència poètica els textos que transcorren cronològicament a través de la vida d’Ocaña. Molt ben triats. Val a dir que l’espectacle ja havia passat per l’Espai Escènic Joan Brossa i per la Sala Beckett de la ciutat.

El repertori musical també és un altra de les perles de la proposta amb unes cançons que separen els monòlegs per dotar de ritme l’espectacle. Bon arranjador, Sambola té prou coneixement del gènere i el seu instrument per l’estreta relació que l’ha unit amb la copla a través de la compañía La Barni, fundada juntament amb Marc Vilavella. Amb la renovació musical -fresca i moderna- acaben de fondre l’espectacle en una proposta innovadora i actual. Com un diluvi de fang que embarra amb efectes purificadors tanta banderola de plàstic i tanta postisseria amb proclames oficials de “fer el bé”.

Author