Fa gairebé tres anys d’aquell recital inoblidable que Sondra Radvanovsky i Piotr Beczała van oferir al Gran Teatre del Liceu quan el teatre va tornar a obrir les portes després de sis mesos d’inactivitat a causa de la pandèmia. Aquest cop, acompanyats de la pianista Sarah Tysman, la parella artística ha tornat per concloure aquesta temporada amb dos recitals per emmarcar.
El programa triat es va estructurar en tres blocs dedicats a Puccini, Verdi (Aida) i Dvorák (Rusalka) i va ser la soprano nord-americana qui va obrir el recital amb un esplèndid Sola, perduta, abbandonata on Radvanovsky va tornar a exhibir el seu instrument privilegiat malgrat alguns signes, lleus, de desgast. Potser la Medea de Cherubini i la Turandot de Puccini, un temps després, li han passat factura malgrat l’èxit que va obtenir en el seu moment quan va debutar en aquests rols. Radvanovsky, però, es pot permetre fer el que vulgui: ella és la reina, la diva d’aquesta santa casa i arrenca aplaudiments i bravos d’un públic fidel només de trepitjar l’escenari.
Després de l’ària de Manon Lescaut, la resta de la primera part va consistir en Tosca. A Radvanovsky ja la vam veure interpretar el rol protagonista de l’òpera aquesta mateixa temporada i és per això que incorporar quatre fragments de Tosca al programa potser no calia, hauria estat molt més interessant incloure fragments d’òperes poc representades al teatre. Tot i això, el seu Vissi d’arte va ser extraordinari i molt més reeixit que el que li vam sentir al gener. Beczała va començar la seva tanda d’àries amb una magnífica Recondita armonia. Tots dos van estar molt bé al duet Mario! Mario!, però en aquest moment es va fer evident la manca d’orquestra. Les àries a piano queden molt bé, sí, però els duets, tant el de Tosca, el d’Aida com el de Rusalka estaven demanant una orquestra a crits.
La segona part va començar amb un Celeste Aida preciós on Beczała va fer gala de les seves facultats i va demostrar que està en plena forma als seus 56 anys. El pianissimo final d’aquesta ària i Ritorna vincitor! de Radvanovsky van deixar el nivell altíssim i que es va mantenir en el duet final O terra addio, on es va fer més que evident la química entre els dos cantants que van acabar fent poesia sobre l’escenari.
La cirereta del pastís van ser els tres fragments de Rusalka, on es van mostrar insuperables tots dos. Beczała va estar extraordinari en l’ària del príncep, però el gran moment va ser quan Radvanovsky va cantar la cançó a la lluna, donant-nos una lliçó a tots de com es fan les coses ben fetes. Després dels aplaudiments, van arribar els bisos començant per Radvanovsky al servei d’una aclamada “La mamma morta” d’Andrea Chénier de gran categoria i acabant pel fascinant duet Lippen schweigen de l’opereta Die lustige Witwe de Franz Lehár.
Van estar molt ben acompanyats en tot moment per la pianista Sarah Tysman, a qui se li ha de reconèixer el mèrit que suposa haver de suplir la presència de l’orquestra en fragments que la requereixen.
En suma, va ser un recital de dos grans divos molt estimats pel públic liceista, que va quedar molt content amb el resultat com van demostrar els infinits bravos i aplaudiments del final. Radvanovsky i Beczała formen un tàndem que és per caure de cul. Déu-n’hi-do aquest final de temporada del Gran Teatre del Liceu. Déu-n’hi-do.
Fotografia d’A.Bofill, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents