Sondra Radvanovsky i Piotr Beczała es van retrobar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu per commemorar el centenari de la mort del compositor Giacomo Puccini (1858-1924) amb un concert ple dels greatest hits del compositor de Lucca. La parella escènica, que s’ha erigit una autèntica favorita de la casa, va comptar amb l’acompanyament de l’Orquestra Simfònica del Liceu dirigida per Keri-Lynn Wilson.
L’orquestra del teatre va sonar cohesionada, però la direcció musical de la canadenca Keri-Lynn Wilson va ser bastant insípida, amb uns temps excessivament allargats en moltes ocasions, que van evidenciar la manca d’intensitat i emoció que demana Puccini. El Preludi simfònic d’un jove Puccini i l’intermezzo de Manon Lescaut en són la prova. La directora va tenir moments més reeixits com La tragenda (Le villi) però, en general, va ser una lectura una mica soporífera, cosa gairebé inversemblant després de les funcions de Lady Macbeth de Mtsensk de Xostakóvitx, que vam sentir el mes passat dirigides per Josep Pons.
Després del preludi, el programa va arrencar amb àries de gran dificultat que ambdós cantants van saber resoldre assolint gairebé la perfecció. Piotr Beczała va ser el primer a sortir a cantar i fer gala de l’instrument privilegiat que té. Amb l’ària Donna non vidi mai de Manon Lescaut, el tenor va sorprendre el públic amb el seu estil i una veu perfectament controlada. Seguidament, Radvanovsky, va cantar Sola, perduta, abbandonata (també de Manon Lescaut), on va deixar clar que està en plena forma vocal. El domini tècnic i expressiu de la soprano encara es va fer més evident amb un lluïdíssim Vissi d’Arte, indispensable en el seu repertori, que va emocionar a gran part dels assistents. Tots dos van estar molt bé en el teatralitzat duet final del primer acte de Tosca, on van afegir algun toc còmic, demostrant, així, la seva complicitat.
Després de la pausa, la festa vocal va continuar amb Che gelida manina de La Bohème, on Beczała va demostrar que el personatge de Rodolfo podria ser un personatge ideal per ell, tant per tessitura com per color de veu. Va ser sens dubte un dels grans moments del concert. Seguidament, Radvanovsky va cantar un benintencionat Si, mi, chiamano Mimì, també de La Bohème, on la soprano va haver de fer un esforç per controlar l’expressivitat i la força que la caracteritzen i revelar la dolçor de Mimì, que no semblava tan fràgil a les seves golfes. El petit descans que van tenir els protagonistes metre l’orquestra tocava La tregenda, li va anar de perles a Radvanovsky per interpretar, seguidament, un In questa reggia incommensurable. L’apartat de Turandot es va acabar amb un exquisit Nessun dorma per part del tenor polonès, bravejat de bona gana. El concert va finalitzar amb dues pàgines de Madama Butterfly, repertori inèdit per tots dos, amb les que va quedar clar que Pinkerton és un paper més que adequat per Piotr Beczała, però que la fràgil Cio-Cio-San, no acaba de casar amb les característiques vocals de Sondra Radvanovsky, que va haver de tornar a controlar el seu instint dramàtic per deixar entreveure la tendresa de la geisha. Malgrat això, va resoldre bastant bé el famosíssim Un bel dì, vedremo i el duet conclusiu del primer acte de la Butterfly.
La més destacada de les propines va ser la memorable ària Pace, pace, Mio Dio de La forza del destino (inconscientment molt ben triada, ja que la pròxima òpera que es representarà al teatre serà aquesta) que va cantar la soprano canadenca. La vetllada musical va finalitzar amb el popular Brindis de La Traviata, amb ball per part dels cantants inclòs, animats pels aplaudiments d’un públic entusiasta que s’estima de valent dos dels divos més divos de la lírica internacional.
Fotografia de Toni Bofill, cedida pel Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents