Mataries els fills del tirà? Aquesta és la pregunta que ens fa Paradiso 99 al seu nou espectacle; una proposta farcida d’aquella mena d’estètica expressionista que tant li escau al Berlín d’entreguerres. I és que tant la florista Sylvia (maquillada com si s’hagués escapat de les imatges d’ “El gabinet del Doctor Galigari”) , com el soldat Otto (amb el cos tan coreogràficament i nerviosament desestructurat com si formés part del grotesc paisatge urbà d’una pintura d’Otto Dix), són berlinesos que llueixen marques físiques i/o anímiques derivades d’aquella Gran Guerra que , després de prendre’s un respir , acabaria enfilant cap a una altra Gran Guerra encara més gran que l’anterior.
Tots dos reben les indicacions a l’escenari d’un distanciat i distanciador tercer personatge amb quelcom de directora d’escena. Una funció, en qualsevol cas, massa difusa, i marcada per una interpretació massa anodina, com per a entendre exactament quin paper juga la seva presència a l’escenari. I és que, i malgrat el neguit físic aportat per Albert Bassas i el dramatisme textual aportat per Blanca Garcia Lladó, i malgrat l’ambició estètica que exhibeix el tenebrós conjunt, masses coses es queden en els limbes de la inconcreció , en aquest muntatge signat per Begoña Moral. Un muntatge que ens proposa revisar de forma molt lliure la faula del flautista de Hamelin, donant-li una interpretació encara més cruel que aquella que ja provoca cert neguit al conte original. Tornant al principi, i jugant amb una possibilitat amb la qual ja juguen diverses versions del conte: i si enlloc de rates ,tinguéssim la possibilitat d’ofegar els fills i les filles dels tirans; aquestes criatures que ara semblen innocents, però que quan creixin una mica, possiblement deixin ja de ser-ho? El problema és que l’arriscat exercici interpretatiu i coreogràfic , queda un xic diluït , entre la també un xic reiterativa negror d’un text al qual li resulta difícil transmetre veritable tensió dramàtica . I quan això passa en un espectacle de menys d’una hora de durada, tens la sensació que potser l’ambició s’ha escorat lleugerament cap a l’exercici una mica pretensiós, i ha perdut el contacte amb la intensitat dramatúrgica .
Comentaris recents