Rusalka d’Antonín Dvorák torna al Gran Teatre del Liceu assolint una de les millors representacions d’aquesta temporada. Amb un elenc fantàstic i sota la direcció de Josep Pons, l’obra de Dvorák tanca la temporada operística d’enguany.
La història de Rusalka segurament ens és familiar: una nimfa de les aigües s’enamora d’un príncep humà i fracassa en l’intent d’estimar-lo. Ella, que desitja convertir-se en humana per viure l’amor, en pagarà cruelment les conseqüències quan aconsegueixi esdevenir humana gràcies a un ritual màgic, ja que no podrà parlar ni dir-li al príncep que l’estima. Sona a Disney, oi?
Doncs bé, en el muntatge que es presenta al Gran Teatre del Liceu, el director d’escena, Christof Loy s’allunya completament de qualsevol element fantàstic (o aquàtic) en què s’inspira l’obra de Dvorák. Ni sirenetes, ni Sebastians, ni Úrsules, ni ondines… Les nimfes s’han convertit en ballarines, el seu pare, Vodnik, en l’empresari i Jezibaba en la taquillera del teatre on Johannes Leiacker ha traslladat l’escenografia. La producció de Loy se situa en un espai simbòlic on, privada de tota mena d’expressió, Rusalka no encaixa en cap món i això la porta inexorablement cap a la frustració, el fracàs i a la impossibilitat de ser estimada. És una posada en escena que aconsegueix transmetre la psicologia del drama i la tragèdia d’una figura constantment turmentada: no pot caminar, no pot parlar i tampoc no pot tornar enrere i penedir-se de les seves decisions. Aquest és el gran encert de la producció. L’acció de l’òpera es desenvolupa en un mateix espai, les quatre parets en les quals ens encasella sempre Loy i que tal vegada són el palau on viuen els humans com el nivell subaquàtic de Rusalka amb la presència d’unes roques que al·ludeixen el món natural de la nimfa.
Les idees hi són, però la manera de resoldre-les de Loy es queda a mig gas. A la proposta del director d’escena li costa evolucionar dramàticament al llarg de l’òpera. Un cop l’espectador ha assumit que Rusalka és una ballarina lesionada per la falta d’amor i que es curarà només quan el trobi, la falta de narrativa i desenvolupament fan que aquestes idees esgotin totes les possibilitats que podria tenir el muntatge. Tot acaba sent una mica confús també per l’aparició de personatges còmics que no se sap ben bé d’on surten. La coreografia banal i exagerada de Klevis Elmazaj també costava una mica d’empassar. La producció, tot i tenir coses bones i dolentes, no es mereixia la sonora protesta que part del públic li va proporcionar quan Loy i el seu equip van sortir a saludar. En el fons, és una proposta que no molesta i passa més aviat inadvertida. Tampoc era n’hi havia per tant.
Si l’òpera de Dvorák va ser un èxit memorable va ser gràcies a la direcció musical i als solistes. Un inspiradíssim Josep Pons va oferir una lectura de gran nivell, atenta, fluida i profundament musical que va servir de coixí perquè els dos grans intèrprets brillessin igual o més que l’orquestra i el cor del teatre. L’orquestra del teatre cada dia sona més bé i això és un fet innegable. La prestació dels cossos estables, orquestra i cor, tot i que fora d’escena, va ser de categoria.
Pel que fa al repartiment, Rusalka va tenir una protagonista immillorable. Asmik Grigorian està en el seu millor moment. La soprano s’adapta perfectament al rol que no només li exigeix vocalment sinó que, per poder dur a terme aquesta producció, la cantant va haver d’aprendre ballet, ja que el personatge es passa més estona de puntetes que de peu pla. És una actriu extraordinària a part d’una cantant excel·lent que domina la tècnica i tots els registres de la seva veu. És una Rusalka antològica. Al seu costat, el brillantíssim Piotr Beczała que va ser un Príncep sensacional de principi a fi. Aleksandros Stavrakakis va ser una grata sorpresa. Va ser un Vodnik amb autoritat, amb presència, volum i projecció. La mítica Karita Mattila va resoldre bastant bé el rol de Princesa. És cert que va quedar una mica al límit al final del segon acte, però encara conserva el seu registre agut, cosa que no tothom pot dir. Okka von der Damerau és simplement una cantant que mai falla. Comença a ser una habitual del teatre i la seva Jezibaba va ser encertadíssima tant en l’àmbit vocal com escènic.
En aquesta Rusalka, els papers petits també van brillar amb llum pròpia. Manel Esteve i Laura Orueta van ser dos personatges còmics que, al principi i com la majoria dels secundaris, va costar una mica d’ubicar-los en l’univers de Loy. Ambdós amb reminiscències chaplinesques, Loy els fa servir per treure tensió al drama que viu Rusalka i els exigeix més actoralment que vocalment. Malgrat això, són dos cantants sòlids que van interpretar els seus papers de manera excel·lent. Fantàstiques també les tres nimfes que molt recorden a les filles del Rin; Julietta Aleksanyan, Laura Fleur i Alyona Abramova. Totes tres van tenir moments solistes deliciosos. Molt bona feina també la de David Oller, inexplicablement caracteritzat de mim.
Va ser una d’aquelles funcions que es recordaran en el futur perquè alguns de nosaltres podrem dir que ‘jo hi era’.
Fotografia d’Antoni Bofill, cedida pel Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents