El Gran Teatre del Liceu recupera la producció de Turandot que va inaugurar la temporada 1999-2000 de l’actual Liceu, aquella que va tornar a obrir les portes del teatre després del fatídic incendi del 1994.
Concebuda per Núria Espert – i ara revisada en col·laboració amb la seva neta Bàrbara Lluch, aquesta producció és una d’aquelles maques, maques, que fan goig de veure. Potser sí que tanta purpurina embafa si no tens el dia, però quan penseu en Turandot, no us ve el cap tota aquesta magnificència i majestuositat que podem veure aquests dies al Liceu? A títol personal, a mi, sí. Sempre està molt bé fer escenografies més minimalistes que convidin a reflexionar sobre els personatges i situacions de l’òpera, que ens permetin aprofundir en tota la seva psicologia… però, a vegades, que ens posin davant una cosa plena de bellesa i que, aparentment no va gaire més enllà, també va bé. És cert que la producció té moments de reflexionar, créixer i pensar, en el fons, totes en tenen, però també és una invitació a gaudir d’un espectacle operístic. I aquesta Turandot es gaudeix.
Un títol com Turandot exigeix grans intèrprets, especialment per la parella protagonista. La soprano Elena Pankratova va defensar molt bé el rol protagonista. És una cantant experta que va complir sobradament amb la força que exigeix aquest paper, malgrat els sobreaguts de l’ària In questa reggia, que grinyolaven. Calaf no és un paper fàcil i Michael Fabiano va ser un príncep remarcable, convincent i semblava que dominava ben bé el rol fins que va arribar el sempre esperat Nessun Dorma, que gairebé el va dominar a ell. L’orquestra, en aquest moment, el va tapar. La revelació va ser la Liu de la soprano Vannina Santoni, que va anar de menys a més culminant amb un preciós Tu che di gel sei cinta. Va destacar també el Timur d’un Marko Mimica ben projectat i que es va fer seu el personatge. Els personatges de Ping, Pang i Pong van ser interpretats per Manel Esteve, Moisés Marín i Antoni Lliteres, respectivament, amb gran solvència. El mandarí de David Legares va ser excel·lent. Siegfried Jerusalem ja és un altre tema. Per una banda, l’Emperador és un paper petit i més aviat anecdòtic i sense gaire importància argumentativament, però, d’altra banda, la seva intervenció es dona en un moment teatral que genera molta expectació i cada cantant a qui se li dona el paper, hauria de ser conscient del seu estat vocal i de si el podrà defensar, per petit que sigui, amb suficiència o no. No va ser el cas de Jerusalem, ja octogenari, que va fregar la catàstrofe. I és una llàstima perquè és un d’aquells cantants històrics que, als wagnerians nostàlgics – com servidora – tenir l’oportunitat d’escoltar-lo en directe és una cosa que fa il·lusió.
La direcció musical d’Alondra de la Parra va ser una muntanya russa que va anar d’un extrem a un altre; si bé la directora mexicana va oferir una lectura cuidada de l’obra pucciniana, s’ha de dir que l’orquestra va començar excessivament lenta, estàtica i amb un volum insuficient. Als finals d’acte, però, la cosa va canviar i l’orquestra va passar a un volum decibèlic i estrident fins al punt de tapar amb fortissimos als protagonistes. Va ser una direcció descompensada que quedar més aviat en l’anonimat. Segurament perquè era la primera funció i sempre hi ha nervis darrere d’una Turandot, i més d’una tan especial com aquesta. Va ser decebedora la manca de coordinació amb el cor, que va entrar tard en moltes de les seves intervencions. Un altre cop, és un element de fàcil solució que segur que es podrà corregir per les pròximes funcions.
La fantàstica i majestuosa producció de Núria Espert i l’escenografia d’Ezio Frigerio són dos dels elements que, combinats amb la genialitat i l’instint teatral de Puccini, faran que aquesta Turandot sigui tot un èxit. Malgrat les mancances, també té moltes virtuts que fan justícia a aquesta obra mestra del catàleg operístic puccinià. És la màgia de Turandot.
Fotografia gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents