El Gran Teatre del Liceu va estrenar la nova producció de Lohengrin de Richard Wagner, amb el segell de Katharina Wagner, besneta del compositor, inicialment prevista per la temporada 2019/2020 i interrompuda per la pandèmia.
La producció que es pot veure ara mateix al Liceu ha estat motiu de discussions interminables i protestes, fins i tot abans de veure-la, perquè el que fa Katharina Wagner és capgirar de dalt a baix la història de Lohengrin, amb una lectura molt innovadora. Ella, més que ningú, té el dret de revisitar les òperes del seu besavi i fer-ne el que ella cregui convenient. La besnetíssima ha fet un estudi exhaustiu de l’obra de Wagner, però és que més enllà d’això, la porta a la sang, de la manera més literal. Coneix totes i cadascuna de les comes del text i les notes de la partitura i ha construït una història, una narrativa a partir de frases literals del llibret de Richard Wagner, com quan es mencionen les tremolors d’Elsa davant el dubte o quan clamen perquè la salvi el cel. Seria injust negar als artistes les infinites i possibles elucubracions i recreacions sobre la música, ens agradin més o menys els resultats.
La lectura de K.Wagner, deutora del Regietheater, funciona a nivell dramàtic i musical perquè conté bones idees i una bona caracterització, especialment en uns dos primers actes que es desenvolupen de manera molt coherent seguint aquesta idea de capgirar les actituds dels protagonistes. La besneta del compositor juga amb la subversió de rols i amb el gir argumental – els que eren bons, ara són dolents i, els que eren dolents ara són bons. Lohengrin ja no és un conte medieval de l’heroi, del cavaller pur que salvarà la ‘’princesa’’ sinó que, segons la visió de K. Wagner, Lohengrin és un psicòpata maltractador que viu turmentat pels fantasmes del passat, sobretot després d’haver matat Gottfried, germà d’Elsa, durant el preludi del primer acte. Quan l’amor d’Elsa es transforma en un concepte dubtós, arriben la decadència i l’oblit, una solució un pèl agosarada que K. Wagner sap mostrar en aquest món boscós en què l’amor ha desaparegut i que es reflecteix amb la presència constant de la mort a l’escenari. És cert, també, que el tercer acte grinyola i justeja bastant perquè, després de tota la narració que crea, perd una mica el nord i no sap donar-li un final. Es perd la coherència que havia aconseguit amb els dos primers actes. Una idea que podia ser bona era la del cigne negre, però la manera de dur-la a terme no ha estat la millor. Plasmar-la amb un teleñeco epilèptic, present gairebé durant tota la funció, va ser motiu de més d’una riallada del públic.
El Lohengrin de la besneta no serà el millor Lohengrin de la història ni el que molts wagnerians desitgen, però almenys és un muntatge amb un sentit i una raó de ser. Al principi, xoca i sorprèn, però la producció troba la manera d’explicar-ho tot bastant bé. Coses molt pitjors s’han vist en aquest teatre, algunes d’elles ben recents com El Messies o el Requiem on tot era una barreja d’elements i conceptes ficats dins d’una thermomix. Molt a favor de Katharina Wagner i el seu Lohengrin amb plot twist.
Llàstima que tota la polèmica que gira entorn d’aquesta òpera – perquè entre besnetes i Theorins (soprano que havia de cantar el paper d’Ortrud i que al final no ho va fer), Déu n’hi do – es mengi la part musical d’aquest Lohengrin perquè tant l’orquestra com el cor de la casa, van estar sensacionals. Com si fos un personatge més, el cor té una important presència en els tres actes i va mostrar un nivell excel·lent, més en la part masculina que la femenina, però de totes maneres van saber abordar l’exigència de la partitura amb èxit. Josep Pons, al capdavant de l’orquestra, va demostrar que domina perfectament el llenguatge wagnerià i va aconseguir moments de gran bellesa, confirmant així el bon moment en què es troba l’orquestra del Liceu.
El repartiment també va tenir gran èxit. Assumint el rol protagonista, l’antiheroi i manipulador Lohengrin, Klaus Florian Vogt va ressaltar per l’emissió i els matisos d’una veu ben cuidada que, sense ser de heldentenor, s’ha convertit en la d’un dels Lohengrins més destacats de l’actualitat. Excel·lent la fràgil i delicada Elsa von Brabant d’Elisabeth Teige. També va estar molt bé en la part més actoral, assumint el rol passiu de la dona que viu amb la por dins del cos. Miina-Lissa Värelä, substituta d’Irene Theorin, va ser una Ortrud d’estil impecable i de projecció més que envejable. Va ser, de manera totalment justificada, una de les més aplaudides de la nit. Molt convincent el Friedrich von Telramund d’Ölafur Sigurdarson, tot i que al principi va ser una mica bast. Més discret, tot i que bastant correcte, el rei Heinrich de Günter Groissböck. El que es va quedar més enrere va ser Roman Trekel, que va ser un herald més irregular.
Propostes com la de Katharina Wagner són interessants en tant que obren nous camins a lectures diverses com s’ha vist també a Bayreuth (el Tannhäuser de Tobias Kratzer) i tota la bola que s’ha fet només demostra que l’obra de Wagner és viva i canviant i seguirà sent mentre hi hagi qui s’atreveixi a seguir revisant el mite. Segurament, la protesta, injustificada i innecessària, no s’hagués exagerat tant si Theorin hagués cantat en la primera funció i si el cognom de Katharina no fos Wagner. Com s’ha dit abans, de muntatges que no han agradat se n’han vist molts i cap de tant bufat com aquest.
Fotografia de David Ruano, cedida pel Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents