Ho diu Daniela Feixas en el text de presentació de la seva obra: d’un temps ençà – de fet, des que va néixer  la seva filla fa ja uns quants anys – , li provoca un rebuig visceral i generalitzat  veure el paper que la violència sexual contra les dones- i especialment contra les nenes- ocupa a les obres de ficció. Tant hi fa, que l’objectiu teòric de les imatges filmades o de les paraules escrites, sigui precisament  el de crear una forta condemna  envers el que s’està plasmant: Feixas hi veu igualment en elles un component morbós , un component atàvic que la revolta per complert. I a la seva obra , inclosa dins el cicle #jotambé de la Sala Beckett, li atorga el cinquanta per cent de protagonisme a un autor literari del qual no en sabem ni en sabrem pràcticament res, tret del fet que a la seva literatura hi han sortit sovint escenes com les que condemna Feixas, protagonitzades també sovint per nenes com aquesta nena sense nom ( només al final-perdoneu el spoiler, d’altra banda molt bàsic- sabrem  que es diu Sandra) que una nit envaeix  el descurat jardí d’aquest escriptor solitari.

El cas és que la posició de Feixes , resulta com a mínim prou susceptible d’originar debat i obrir polémiques  com per a reduir-la a un plantejament tan bàsic com el que planteja l’obra; com per a  reduir-la a la culpabilització de qui no comparteix aquesta postura, i entén que la llibertat d’expressió no pot ser sotmesa a una autocensura en nom del pensament políticament correcte. I el cas és també que, per tal de construir la seva ficció condemnatòria d’altres opcions de ficció, l’autora es recolza en un personatge esquemàtic , poc dibuixat, absolutament mancat  d’altres referents que no siguin el de condemnar la seva postura,  que pretén ser protectora davant la desprotecció patida per la seva inesperada hoste, però que alhora en seria involuntàriament còmplice. El correcte treball interpretatiu i l’atmosfera un xic intrigant i un xic irreal que Feixas crea com a directora juga a favor del text. Però aquest, es troba massa enxampat per l’idea que vol transmetre com per agafar un cos dramàtic veritablement sòlid.