Si ens fixem en la en altres temps tan admirable trajectòria de Joglars, podrem comprovar com hi ha una estructura dramatúrgica que, amb diferents variants, s’ha anat repetint en diverses ocasions al llarg de la història del grup . Aquesta estructura -creada durant l’era Boadella i heretada amb gust pel seu fidel hereu , el sempre excel·lent actor ( i ara també director de la troupe) Ramon Fontseré-, es basa en mostrar-te una representació dins de la representació en la qual personatges reals es veuen les cares amb la seva imatge ficticia -sovint, per raons terapèutiques- , i/o personatges ficticis, s’acaben del tot identificant amb models reals als quals volen apropar-se. Tot, sempre, ficat en un context institucional que molt sovint es relaciona amb els professionals de la salut o la disbauxa mental -el frenopàtic de “Jo tengo un tio en América”, el terapèutic centre conegut com a “Gabinete Libermann” , l’equip al qual te que recorrer el molt honorable president de “Operació Ubu” i “Ubu President”-, encara que que tampoc li faci fàstics – per exemple- als antropòlegs del futur, quan es tracta d’analitzar una cultura amb barretina ja desapareguda del Mediterrani: i ara penso en “M7 Catalonia”.
Per cert que tant l’honorable, com la moreneta, com els científics que certifiquen l’extinció de la la tan nostrada cultura, projecten la seva ombra en aquest espectacle de la companya en el qual el lloc reservat per a un espai institucional, l’ocupa un Museu de La Identitat nascut en plena eufòria del Procés. I és aquí on ens hi troben – tornant a allò dels esquemes que retornen- amb un jardiner amb problemes reumàtics -que ha estat reciclat pel museu per tal d’encarnar la figura de Santiago Rusiñol, i que ara, ja no pot veure el món si no és passant-lo pel filtre del seu il·lustre predecessor. . Joglars – i en te tot el dret creatiu- se’n serveix de Rusiñol per tal de voler evidenciar fins a quin punt tot el que ha passat a Catalunya al llarg dels darrers anys, tot el que ha provocat el convuls procés, s’oposa radicalment a la visió cosmopolita de la cultura que tenia l’autor de ” L’auca del Senyor Esteve”. El seu espectacle es marca com a gran objectiu ridiculitzar tot allò que tingui a veure amb un sentiment identitàri català, i tot allò que tingui a veure amb una posició independentista. Però els recursos utilitzats per aconseguir aquests objectius, es mostren sovint una mica per sota , no ja de la seva ambició ( no hi ha dubte que quan es tira mà de segons quins tòpics reduïts als seus mínims, està garantida la complicitat del públic al qual està adreçada aquesta reducció : i aixó, passa evidentment tant en un sentit com en el seu contrari- , sinò del mateix curriculum creatiu de Joglars. I la tendència a l’acudit fàcil no resultaria tan evident, si no fos per la tendència a l’autorepetició que mostra sovint el muntatge, fwent servir -aixó sí- eficaços bons recursos que, en qualsevol cas, no poden ocultar tampoc que es basen an anteriros recursos utilitzats de forma molt més creativa. L’excelent nivell interpretatiu o la correcta utilització dels audiovisuals, no poden evitar que el conjunt , llisqui cap a la repetició redundant … i et faci anyorar de nou aquells temps en els quals Joglars eren quelcom més que la reproducció d’una mecànica ben assimilada.
Comentaris recents