A la ficció, el seu nom és Nicolás. Però tots sabem que darrera la presència d’aquest pintor que ja no sap com pintar, perquè el dolor provocat per una pèrdua irreemplaçable li ha paralitzat els pinzells, s’hi troba el mateix autor d’aquest text; el mateix Miguel Delibes. També ell , va patir la pèrdua de la seva dona Ángeles de Castro, la gran companya de la seva existència, causada per la mateixa mena de tumor cerebral que s’emporta en la ficció la vida de l’Ana, la dona den Nicolás. El quadre que apareix a la portada del llibre de Delibes, és el mateix quadre de la seva dona que li posa títol al text i a l’espectacle, i que va fent-se més i més definit i agafant més i més presència física a l’escenari a mesura que avança la representació. L’ Ángeles , se’n va anar el novembre de 1974. L´Ana ho fa l’any següent: tant en un cas com en l’altra, la mort de la dona estimada s’apropa molt a nivell temporal a la mort del gens estimat dictador. Els aires de la transició, bufen ja per un relat que no va prendre forma literària fins quinze anys després del decés. I tal i com ha comentat el mateix José Sacristán, magnífic intèrpret d’aquest monòleg que és també el primer al qual s’enfronta en la seva llarga carrera, tant ell com el director José Sámano com Inés Camiña, (els tres signants de l’ adaptació) han volgut remarcar encara més des de l’escenari la vesant política de l’obra . Una obra en el qual el protagonista manté una mena de conversa amb la seva filla , empresonada per la dictadura juntament amb la seva parella. Cal que la filla es converteixi en testimoni i memòria viva de tot allò que no forma part de la seva memòria, perquè no havia nascut encara, perquè era massa petita per percebre-ho , o perquè la mateixa mare li va voler ocultar per no augmentar encara més les angoixes de la filla derivades sovint del seu compromís polític.
Com venia a remarcar Marcos Ordoñez quan va escriure sobre el muntatge el primer cop que aquest es va presentar a Barcelona l’any 2019, existeix una mena d’antagonisme complementari entre el monòleg d’en Nicolás, i aquell altre que Carmen Sotillo , la protagonista de “Cinco hores con Mario”, li dirigeix al cadàver del seu difunt espòs. En aquest últim , Delibes ens presenta una dona de tarannà ben conservador, llançant-li a aquest home que ara descansa en el fèretre i amb el qual mai no va ser feliç uns retrets que transmeten tota l’amargor d’una vida viscuda des de la frustració .Per contra, aquí tenim a l’Ana, una persona de talant progressista i obert, sempre disposada a transmetre alegria, i a recolzar sense excessos de supeditació aquest marit seu que arrossega (qui no ho fa?) els seus propis moments problemàtics, encara que la felicitat s’acabi imposant a tot. Delibes i Nicolás, ens parlen d’una relació que en tenia molt d’ideal. Però alhora, ho fan sense caure en una idealització que impedeixi plasmar també els entrebancs que surten sempre al pas a la vida quotidiana. El resultat de tot plegat, es transforma en aquest text recorregut per una dolorosa melangia ,que Sacristán transmet atorgant-li a cada paraula l’exacte dimensió dramàtica que aquesta precisa. I aconseguint alhora amb la seva tan ajustada projecció de la veu que cap d’aquestes paraules es perdin pel camí, i que cadascuna d’elles li arribi al públic carregada amb la controlada emotivitat que li correspon. Més enllà de l’interès del bon text, i més enllà de la correcta però un xic mancada de força posada en escena, és ell qui sap trobar tota la paleta de colors necessària per tal de transformar el dol en pintura teatral.
Comentaris recents