Sólo llamé para decirte que te amo. Fent comèdia massa lluny de nosaltres mateixos

Escrit per Ramon Oliver

10.13.2021

“Molts cops confonem la normalitat amb el sentit comú, i són dues coses que no tenen res a veure. La normalitat, és una cosa horrible”. Això ho deia Nestor Valente fa un parell d’anys, quan la seva obra “El loco y la camisa”, aquella que el va convertir en un dels noms més significatius de la nova dramatúrgia argentina i que va significar també la seva immillorable carta de presentació entre nosaltres, va celebrar que portava ja una dècada sencera representant-se per mig món. Com bona part de teatre argentí posterior al temible Corralito que va deixar el país a la ruïna ,però que a canvi va potenciar l’aparició d’un teatre tant de proximitat que sovint s’allotjava a domicilis particulars, també aquell petita peça de cafè teatre de poc menys de vint minuts de durada, va acabar prenent forma i fent-se gran a un apartament reconvertit en sala teatral. I si la recordeu i després heu anat seguint la trajectòria de Valente cada cop que ha estrenat un nou text entre nosaltres, podreu reconèixer fàcilment de quina manera aquell boig que ni amb camisa de força deixava mai de dir la mena de veritats que fan sortir a la llum les més tremendes misèries familiars, ve a sintetitzar tot allò que el teatre de Valente segueix mostrant-nos obra darrera obra. Sempre – això sí- fent us d’un tan ben mesurat com descoratjador humor que t’acaba deixant la rialla glaçada, donada l’horrible normalitat que et dibuixa. I sempre, tornant-nos a enxampar amb la seva forma d’anar rascant la capa grotesca de la quotidianitat entre rialles i silencis fantàsticament modulats , i fent que aflori de forma aclaparadora la infelicitat sense límits que intentava encobrir.
Seguint amb allò dels escenaris domèstics, també “Sólo llamé para decirte que te amo” va néixer ara fa cinc anys com a part d’un projecte cultural anomenat “El 25 va a tu casa” que convidava als veïns d’un barri de Buenos Aires a obrir per un dia les portes de casa seva… i a convertir la taula del seu menjador en la taula al voltant de la qual es reuneixen els personatges de l’obra. Ara, aquella taula es troba ubicada a La Villarroel , una sala a la qual Valente li té ja ben preses les mides. Per aquest espai va passar al seu moment “El declive”, aquell text sensacional i demolidor en el qual la reunió familiar era substituïda per la reunió de dues parelles força madures , abocades ja a la proximitat del declivi, i amigues de tota la vida ,que tenen per costum trobar-se sempre els diumenges. I que el diumenge en concret al llarg del qual té lloc la trobada que ens proposa Valente , acaben embogint sense camisa, i dient-se tot allò que un cop dit sembla irreversible, un camí sense tornada. Però l’horrible normalitat pot amb tot. I acabada la catarsi, les dues parelles renoven la seva intenció de seguir com si res amb la rutina sustentada en la mentida quotidiana: cal preservar “la normalitat” i tapar les seves escletxes, abans que tot l’edifici s’enfonsi.
Ara fa gairebé un any, La Villarroel s’omplia amb els lladrucs d’ “Els gossos”. I també llavors teníem grup familiar segut al voltant de la taula, i disposat a cruspir-se un pastís d’aniversari que acabava resultant ben amarg. I també llavors, es pronunciaven paraules que semblaven voler posar-li un definitiu punt i final a relacions plenes de provada toxicitat. I t’hi trobaves en aquest grup una dona – precisament , la que celebrava el seu quarantè aniversari- disposada a donar el pas definitiu, un cop les paraules d’un desconegut que s’havia trobat al metro, l’havien portat a reconèixer l’estat d’insatisfacció permanent en el qual es trobava la seva existència. Però també en aquest cas, s’acabava imposant l’imperi de l’horrible normalitat , que acaba ficant-li la por al cos als dissidents, i fent-los creure que a fora fa massa fred: val més seguir ficats en aquest interior que ens ofereix aixopluc… a canvi de renunciar al més mínim vestigi de felicitat.
A l’hora de presentar “El declivi”, Valente tirava mà d’una cita de Nietzsche que resulta vàlida per a totes les seves obres. Deia el filòsof que va acabar tan boig com aquell de la camisa que “de ningú estem tan lluny com de nosaltres mateixos”. I en aquest mateix cas es troba de forma evident la Patricia (meravellosa Mayra Homar) de “Sólo llamé para decirte que te amo”. La Patricia porta molt de temps vivint a una distància còsmica d’ella mateixa, i si tenim en compte la tremendament vampírica família amb la qual carrega , sembla evident que qualsevol intent d’aproximació cap a ella mateixa, està abocat al fracàs. De fet, la Patricia ja ni s’ho planteja. En té prou, amb rebre un i altre cop les amonestacions d’aquesta dèspota germana seva ( una estupenda Roser Batalla lluint el seu millor accent “porteño”) que no para de recordar-li com de malament està fent les coses. I en té prou amb aquests bessons fills seus sense ofici ni benefici. I amb la novieta d’un d’elles que s’ha instal·lat ja també definitivament al seu domicili. I amb l’avia dels bessons, disposada a aixecar-se cada dia amb ressaca després d’haver sortit cada nit de festa eròtica i etílica . Quant tens un panorama com aquest a casa, se’t treuen les ganes de buscar-te a tu mateixa , i apropar-te una miqueta a allò que haguessis volgut ser. Fins que un bon dia – un diumenge d’aquests que han sacralitzat les dues parelles d’ “El declive”; un diumenge d’aquests en els quals la laxitud habitual del grup familiar que li xucla la sang a la Patricia , es torna encara més llefiscosament laxa- , reps una trucada com aquella que feia Stevie Wonder a una cançó molt popular que li va fer guanyar un Oscar. I aquesta trucada arribada des del passat, et porta a pensar que potser encara queda alguna alternativa que et permeti trencar el malefici de Nietzsche , i apropar-te una mica més a tu mateixa. Tot i que, després del que portem dit sobre el teatre de Valente, sabem ja que les forces vives de la rutina que no vol ser alterada, aquestes estructures de poder casolà t’han fetes a explotar-te sense manies, posaran en marxa tots els mecanismes per tal que el diumenge que ve , sigui igual al diumenge passat.
Valente ofereix una nova lliçó magistral de com fer servir amb estil inconfusiblement personal els millors recursos de la comèdia domèstica, per tal d’anar dibuixant aquella mena d’infern casolà que sap com encobrir amb falses carantonyes els més infames abusos. Amb la complicitat d’una excel·lent companyia d’intèrprets, en té prou amb menys de noranta minuts de representació per tal de retratar de forma precisa les misèries de cadascun dels habitants d’aquesta llar. Apunta amb precisió l’egoisme extrem de la parentela de la Patricia, i apunta també com aquest egoisme està destinat a cobrar-se noves víctimes : la saga dels vampirs ganduls, sembla destinada a perpetuar-se. L’humor, un cop més , et deixa la rialla glaçada . Tot i que alhora, t’estigui proporcionant impagables moments de lúcida diversió. No us perdeu la possibilitat de gaudir de tan esplèndidament construïda comèdia… però busqueu ràpid la sortida del teatre un cop acabin els aplaudiments, no sigui que els vampirs us vulguin ficar en el seu cercle viciós generador de constants frustracions.