Sota la neu. El conte de la infància robada

Tal i com afirma Anna Llopart al text de presentació d’aquest espectacle inclòs  al cicle #jotambé organitzat per la Sala Beckett, tots i totes  hauríem de tenir dret a  recordar sempre amb un somriure als llavis el jardí de la infantessa. Però lamentablement, de vegades aquest jardí es transforma en un paradís perdut , les terribles veritats ocultes del qual queden cobertes per una capa de neu glaçada . I quan arriba el desglaç ,el que resta  a la vista, és la cara oculta i miserablement plena d’abusos mai  verbalitzats en veu alta que poden ocultar els contes… les conseqüències  dels quals poden resultar ja tràgicament irremediables.  El conte al voltant del qual Llopart va construint el seu text, mentre la seva protagonista – l’Alícia interpretada per Paula Maula que no ha conegut mai cap país de les meravelles- va reconstruint alhora aquell record infantil on s’amaga la clau de les portes que mai s’havien volgut obrir,  és aquell que Hans Christian Andersen li va dedicar a la molt  “Frozen” Reina de les Neus. I en el seu retorn cap a aquell moment clau , l’Alícia es veurà acompanyada  pel seguit de personatges que obliguen a  Laura Conejero i a Àlex Casanovas ha estar canviant constantment de pell i de personatge, de vegades de forma no massa còmode.

La multiplicitat de personatges massa anecdòtics i/o massa desaprofitats, constitueix  precisament una de les febleses d’aquest text  que sovint es perd una mica entre situacions que no contribueixen a donar-li més solidesa al conjunt. i que, per contra, aigualeixen una mica la força dramàtica d’un recorregut el punt d’arribada del qual, s’intueix ja ben clarament des del seu mateix inici. I quan arriba l’escena final ( després de l’aparició d’una monja que il·lustra molt bé els efectes contraproduent que pot tenir afegir-li a la narrativa accessoris innecessaris) , la Llopart directora desaprofita en excés  un moment que, paradoxalment, es troba entre els més ben resolts de la proposta: quan el públic ( i queda constatat  que aixó s’ha anat repetint funció darrera funció) resta en silenci sense aplaudir, fin que la Conejero es treu la perruca per  deixar-ho ben clar, vol dir que alguna cosa necesitada de correcció falla a la posada en escena.