Tristan und Isolde: un miracle al Gran Teatre del Liceu.

Tristan und Isolde de Richard Wagner marca una fita històrica al Gran Teatre del Liceu amb l’esperat debut mundial de Lise Davidsen en el paper d’Isolda, dins l’estrena de la nova producció sota la direcció escènica de Bárbara Lluch, esdeveniment d’enorme rellevància artística.

La posada en escena de Bárbara Lluch va ser bastant decebedora, en general. Lluch s’acosta a l’univers wagnerià de manera molt modesta i, si bé és cert que no traeix el llibret, cosa sorprenent en els temps que corren, tampoc aporta res i proposa una producció buida d’idees, totalment despullada. Bárbara Lluch dona tot el protagonisme a la música de la manera més literal en un muntatge fred, fosc on prima una estètica absolutament minimalista. És una producció visual i estèticament prou maca, tot sigui dit, però peca de recursos vistos tantes vegades abans com les estrelletes que van apareixent lentament al duet del segon acte. Amb un muntatge tan mancat d’acció, Lluch podria haver aprofitat per aprofundir una mica més en la psicologia dels personatges, amb una visió que abarqués les emocions humanes en tota la seva amplitud. Els mateixos personatges tenen una capacitat per argumentar i per descendir a les profunditats de la seva ment per comprendre el seu destí perquè hi ha una voluntat de construir una situació psicològica a través de la paraula, però Lluch ignora tot aquest vessant i juga la carta de la simplicitat, en el que sembla una producció poc pensada i poc treballada. Potser es refiava de la il·luminació dissenyada per Urs Schönebaum com a suport, o atractiu, del muntatge. El cert, però, és que la il·luminació, en una producció tan fosca i tan negra, molesta. Schönebaum no aporta res amb el punt de llum que apareix al mig de l’escenari de tant en tant; és un focus de claror que es queda allà fix tanta estona que fa mal als ulls. Molta gent del públic tenia el cap cot, es tapava la cara amb la mà o, com servidora, es refugiava darrere el cap de la senyora del davant. Malgrat tot això, tampoc era una proposta per bufar-la, pitjors produccions i pitjors Wagners s’han vist en aquest teatre i ningú ha escridassat a ningú.

Tristan, en general, és una obra exigent per tothom. La partitura exigeix un so que ha de fluir contínuament i si no es té aquest sentit de la continuïtat no es pot dirigir Tristan. El creixement del volum i la tensió han d’estar ben plantejats. Susanna Mälkki, al capdavant d’una orquestra molt inspirada i amb unes fustes molt entregades, va entendre la partitura i va saber mantenir el pols dramàtic del Tristan, en el que va ser una direcció musical detallista, cuidada i atenta a les veus. L’únic però seria la rapidesa amb què va atacar el preludi, cosa que va desencadenar algun desajustament durant el primer acte. Va ser, potser, perquè la va desconcentrar una senyora del públic que, enmig del preludi, va començar a cridar enfadada perquè alguna cosa li devia passar amb el mòbil, ja que deia que ella no havia set i que el tenia apagat. Més enfadat va respondre la resta del públic, que estava més pendent de dir-li a la senyora que callés (perquè no callava) que de la meravella que és el preludi del Tristan. En definitiva, la lectura minuciosa i refinada de Mälkki va ser un dels èxits de la nit. Justa i unànimement ovacionada al torn d’aplaudiments.

Lise Davidsen és una veu entre un milió. És, com diu un molt bon amic, l’aparició mariana que feia dècades que els wagnerians esperàvem. És una Isolda molt ben perfilada, amb una veu portentosa que recorda a les clàssiques, segura, que sona fresca, d’excel·lent emissió, uns greus molt nobles i uns aguts potentíssims. Ella és tot el que ha de ser una soprano dramàtica. No tenim cap dubte que el futur del wagnerisme està a les seves mans. El seu debut com a Isolda va ser emocionant i va ser d’aquelles coses per dir ‘’jo hi era’’, per explicar-ho a família, amics i generacions futures. Clay Hilley va ser un Tristany que va anar de menys a més. Més discret al primer acte, es va reservar per donar-ho tot al segon i al tercer amb una interpretació molt encertada i d’un molt bon nivell de l’altre rol protagonista. Brangäne és un rol que Ekaterina Gubanova coneix de sobres, ja l’ha fet altres vegades i el domina perfectament. Gubanova va interpretar els del segon acte des de la llotja del prosceni del quart pis i ho va fer de manera extraordinària. El Marke del veterà britànic Brindley Sherratt va ser bastant digne i adequat, malgrat algun problema evident en la zona aguda. El baríton Tomasz Konieczny va ser un Kurwenal memorable i de volum més que generós i amb una veu que serveix perfectament al personatge. Bona feina també la de Roger Padullés en el paper de Melot, el pastor/mariner d’Albert Casals i el timoner de Milan Perišic.