El Gran Teatre del Liceu tanca la temporada d’enguany amb West Side Story de Leonard Bernstein, en una versió concert dirigida per Gustavo Dudamel i amb Nadine Sierra i Juan Diego Flórez en els papers protagonistes.
La versió que es va poder veure al Liceu és un autèntic regal del cel: Bernstein (per fi!), Dudamel, un repartiment de nivell i una sorpresa que va deixar a gran part del públic bocabadat. Ho tenia tot per ser un exitàs i així va ser: cantants, director, orquestra i cor van fer que la música de Bernstein sonés amb total brillantor.
La relació de Gustavo Dudamel amb aquest tipus de música ve de llarg; Spielberg, ni més ni menys, li va demanar de ser el director musical de la banda sonora de la segona versió de West Side Story pel cinema. Coneix a la perfecció la partitura i la seva direcció inspirada, enèrgica i precisa, és un dels grans èxits de la temporada liceista. L’orquestra, inspirada com ell, va respondre adaptant-se a la intensitat i a les exigències de la partitura de Bernstein. Un final de temporada espectacular per l’orquestra de la casa. El cor va fer una molt bona feina també.
El repartiment anunciat era una veritable delícia: la soprano Nadine Sierra va culminar una temporada pletòrica al teatre amb la protagonista del musical, Maria. Sierra és una cantant fantàstica, extraordinària, un goig absolut i tots els adjectius positius que existeixen, i la seva recreació del personatge va ser mestrívola. En moments com I feel pretty va estar senzillament esplèndida. Va ser una Maria pel record. Juan Diego Flórez es va adequar perfectament al rol de Tony i va oferir una interpretació bastant notable amb moments de gran bellesa, especialment al cèlebre Maria. Un dels moments més destacables va ser l’aparició estel·lar de Sondra Radvanovsky per cantar un sentit Somewhere. Va ser un moment molt íntim i emotiu molt celebrat pel públic del teatre. Els personatges secundaris, més anecdòtics que cap altra cosa, van ser veritablement de nivell. Encertadíssima la mezzosoprano Isabel Leonard en el seu debut liceista. La seva Anita va ser fantàstica i amb una gran presència escènica i molta picardia. Molt ben resolt el rol de Riff per part del jove baríton nord-americà Jarrett Ort i correcte també el Bernardo de Milan Perišić. El poc protagonisme a la partitura no va ser un impediment per la resta de repartiment, que va saber aprofitar les petites intervencions pel lluïment personal. Cristofol Romaguera (Baby John), Guillem Batllori (Action), Pau Camero (A-Rab), Nauzet Valeron (Big Deal) i Dimitir Darlev (Diesel) van excel·lir en els rols dels joves membres de les bandes. El moment de Gee, Officer Krupke va ser meravellós. Montserrat Seró va ser una Rosalía brillant i Laura Brasó i Tanit Bono van deixar el llistó altíssim en les seves intervencions com a Francisca i Consuelo i van contribuir a una nit històrica.
Una qüestió que preocupava una mica era l’amplificació, habitual en aquest tipus d’obres però anecdòtica al Liceu. En aquest cas, el teatre va optar per una cosa molt subtil que al principi va donar algun problema, però es va anar perfeccionant a poc a poc. Va donar un molt bon resultat en els diàlegs, que es van sentir perfectament, però va limitar una mica el so de les veus, que no sempre es va sentir equilibrat.
Va ser una versió de West Side Story d’antologia absoluta i que tant de bo s’hagués gravat en disc per poder recordar aquesta fita històrica liceista tota la vida.
Fotografia de David Ruano, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents