Torna al Liceu Un ballo in maschera, una de les obres principals de la maduresa de Verdi, amb una producció ideada per Graham Vick i continuada per Jacopo Spirei, després de la mort del primer.
No fa gaire de la desastrosa posada en escena del Macbeth que va signar Jaume Plensa, amb les escultures descontextualitzades que feien més nosa que servei. Ara, retrobem Verdi al Gran Teatre del Liceu amb un muntatge signat per Graham Vick, mort prematurament degut a la Covid, i continuat pel seu ajudant, Jacopo Spirei, que l’ha dirigit a Barcelona.
Aquest Ballo trenca amb els codis tradicionals. És una escenografia construïda a partir d’una pantalla semicircular que envolta el fons, amb una premonitòria tomba que presideix l’escenari i serveix de base per explicar el tràgic destí dels personatges. La idea principal és que la màscara sempre és present i que, amagat darrere una màscara i protegit per l’anonimat que aquesta ofereix, un pot cometre amb facilitat un acte tan terrible com l’assassinat. Ja és curiós que coincideixi amb època de Carnaval. Fins aquí, bé.
Les idees hi són, en aquesta posada en escena, però n’hi ha masses i no es resolen, queden entrellaçades però sense arribar a una conclusió. Despullar tant una obra estaria bé si se’n fa una lectura interessant (a partir del minimalisme, pot ser), si aporta alguna cosa. I no és el cas d’aquest Ballo on res comunica. No hi ha missatge i res sembla indicar que n’hi vulgui haver. És una gran olla barrejada que combina elements diversos i vaga entre el fet històric i la modernor, el kitsch, el queer i el cabaret que el que fa és allunyar-nos de l’esperit de l’òpera de Verdi.
La direcció musical va ser confiada al mestre Riccardo Frizza, qui va demostrar, un cop més, el gran director que és. Va optar per una lectura viva, expressiva, sòlida i detallista amb la qual va abordar les pàgines més dramàtiques de l’òpera verdiana. El cor no es va veure beneficiat del seu emplaçament, ja que, situats a la part alta de l’escenografia al més pur estil de cor grec, no va sonar del tot compacte, segurament degut a aquesta llunyania.
L’equip vocal va ser bastant homogeni, malgrat alguns alts i baixos. Presidia el repartiment Saioa Hernández en el rol d’Amelia. La seva apassionada interpretació del personatge verdià va ser memorable. La seva veu s’adequa al personatge i, entre l’homogeneïtat i els medis privilegiats amb els quals compta vocalment, fent una Amelia gairebé de manual. És, senzillament, excel·lent. Va fer parella amb el mexicà Arturo Chacón-Cruz, que va ser un Riccardo elegant, entregat i amb una maduresa vocal ideal per cantar aquest rol. Potser sí que, en alguna ocasió, el personatge de Riccardo precisa un tenor amb més volum que ell, però és d’agrair la qualitat del seu instrument. El tenor, però, va anar de menys a més i al final es va poder lluir. En el baríton Ernesto Petti hi ha intencions, hi ha futur. És un cantant jove però amb el punt perfecte de maduresa per abordar el clàssic malvat de Verdi amb veu vellutada però greu. Més justeta la part interpretativa, però amb aquesta veu tan imponent, d’autèntic baríton verdià, què més l’hi podem demanar?
Okka von der Damerau va ser una Ulrica continguda, podria haver donat molt més de si en tots els àmbits, però va cantar bé i, en cap cas, va decebre. El personatge d’Oscar va ser molt ben interpretat per Sara Blanch, qui, finalment, ha acabat assumint totes les funcions d’Un Ballo in Maschera en substitució de Jodie Devos. La soprano es troba en el que possiblement és un dels millors moments de la seva carrera, no només a escala vocal – ens va brindar un Oscar impecable – sinó que també es mostra molt segura sobre l’escenari, on es mou com peix a l’aigua. Solvents també en la seva àmplia majoria els personatges secundaris, on van destacar el Samuel de Valeriano Lanchas i el Silvano de David Oller.
Fotografia gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents