Per fi. Per fi torna Wagner al Liceu. El teatre recupera una producció pròpia de Parsifal – en col·laboració amb l’Opernhaus-Zürich – que signa Claus Guth i compta amb la direcció musical de Josep Pons. El repartiment, gairebé en la seva totalitat, és excel·lent.
La proposta de Guth situa l’acció de Parsifal en una Alemanya desolada després de la Primera Guerra Mundial on els cavallers custodien el Sant Graal en un hospital per a mutilats de guerra. És la imatge de la humanitat tocada i enfonsada que es reflecteix en la ferida d’Amfortas que mai para de sagnar. He de reconèixer que, al principi, aquesta idea em feia aigües per tot arreu, però, després de reflexionar sobre el tema, he arribat a la conclusió que la producció de Guth és senzillament una obra mestra on es rellegeix la història del babau innocent que acaba convertit en rei. Els habitants d’aquest hospital són els supervivents d’un món de mort, d’un món decadent que espera l’arribada d’un nou salvador i Guth, amb això, el que fa és actualitzar el mite i advertir sobre els falsos redemptors. La humanitat convalescent es veu amenaçada per una figura redemptora que, de fet, pot endur-se-la cap a una devastació encara més gran i cap a la barbàrie total. El jove Parsifal que arriba per instruir la humanitat és vist com una paràfrasi de Hitler quan és ungit com el nou líder del Graal. Al final del muntatge, Guth adverteix de l’arribada del nazisme a Alemanya com a resultat de les ferides provocades per la Primera Guerra Mundial. En aquest moment, Kundry marxa cap a l’exili amb una sola maleta com a presagi de l’arribada del totalitarisme que encarna, en aquest cas, la figura de Parsifal. Un detall que potser va passar desapercebut enmig d’aquesta colossal obra, però que va ser bastant encertat, va ser la tornada de Klingsor ‘a casa’ un cop Titurel mor. Gairebé mai es mostra aquesta part més humana del cavaller caigut i que aquí veiem gràcies al fet que Guth indaga en la profunditat psicològica dels personatges. L’única escenografia giratòria que es troba sobre l’escenari és un encert perquè crea espais diferents i aporta un gran dinamisme a una òpera que es pot acostar a l’estatisme.
És absolutament necessari destacar la feina de Josep Pons en aquest Parsifal. Tot i que al principi van fallar els metalls, la cosa va anar de menys a més, on el mestre va saber extreure de l’orquestra una sonoritat d’ensomni. Poc se’n parla de la reparació al Liceu conduïda pel mestre Pons i de la que comença ja a fer gala l’orquestra del teatre, que ha entrat en una etapa de maduresa de la qual Parsifal n’és el feliç inici. El cor va fer també un molt bon paper, millor la part masculina que la femenina, que no acaba de sonar del tot compacte.
Vocalment, també va ser un èxit. René Pape està en plena forma i el seu Gurnemanz va ser simplement sensacional, sobretot al tercer acte. Va sorprendre positivament la poderosa i sonora Kundry d’Elena Pankratova, que va fer una representació magnífica. L’Amfortas d’un Matthias Goerne en baixa forma va ser, probablement, el més decebedor de tots, n’esperava més. Nikolai Schukoff va encapçalar aquest repartiment estel·lar i va brindar un Parsifal més que digne. Tot i que la veu és bastant nasal i a estones, la sonoritat no acaba de resultar del tot agradable, Schukoff supera amb escreix el repte que suposa l’heroi wagnerià. El Klingsor d’Evgeny Nikitin va ser gairebé impecable. És una sort i un luxe tenir a l’històric Paata Burchuladze en el paper de Titurel i, si bé és cert que la veu sona cansada, fa il·lusió veure’l. El nivell vocal dels escuders i les noies flors va ser excel·lent.
Tot i ser una producció molt perillosa, el públic la va rebre molt bé, gairebé 10 minuts d’aplaudiments al final de la funció, els més sonors sent pel cor i l’orquestra. Ben merescuts. En general, és un Parsifal de nivell, molt complet musical i vocalment que es gaudeix molt. Jo hi tornaré.
Fotografia d’Antoni Bofill, gentilesa del Departament de Premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents