El Gran Teatre del Liceu continua amb la seva temporada amb La forza del destino de Giuseppe Verdi, dirigida musicalment per Nicola Luisotti i amb un repartiment ple de veus de luxe. El teatre recupera la producció de Jean-Claude Auvray, estrenada al teatre durant la temporada 2012-2013.
La producció d’Auvray destaca per una escenografia austera i simbòlica que reforça els temes centrals de l’òpera —l’obsessió amb la mort, la fatalità inevitable— i que té la intenció de concedir l’espai als cantants perquè puguin donar el millor de les seves veus. Error. L’escenografia, com que no compta amb res més enllà de quatre coses, no ajuda a la projecció de les veus i els cantants es veuen obligats a fer un sobreesforç perquè la seva veu pugui omplir tota la sala. La reflexió darrera d’aquesta escenografia tan buida, tan mínima i tan sòbria és interessant perquè vol presentar una versió de La forza en sintonia amb l’essència teatral i musical que Verdi va voler transmetre, però això, en aquest cas, no acaba de funcioar. La producció és avorrida i no té cap transcendència. Sort d’algú que ha tingut dues llums i s’ha estudiat com moure personatges a l’escenari – gairebé com si fossin peces d’escacs – i els ha traslladat a la boca de l’escenari en aquesta reposició. El minimalisme d’Alain Chambon no és res de l’altre món i amb prou feines se salven les coreografies poc lluïdes de Terry John Bates. Això sí, el vestuari de Maria Chiara Donato és fantàstic.
El mestre Nicola Luisotti és tot un expert verdià i es nota. Amo i senyor de la partitura, l’italià va saber extreure tot el seu potencial gràcies a una lectura àmplia i molt dinàmica. El moment més memorable se’l va endur l’orquestra amb l’obertura que va precedir el segon acte, col·locada en aquest punt seguint la tradició de fa anys del Metropolitan Opera de Nova York. Luisotti va obtenir un eficaç rendiment de l’orquestra i va mantenir en tot moment la tensió teatral que demana Verdi.
Saioa Hernández va venir, va cantar i va vèncer les adversitats d’una escenografia massa oberta que no li feia cap favor. Malgrat això, la soprano va lluir una veu poderosa, de gran força dramàtica i un timbre atractiu i elegant. Va ser una Leonora de intensa, entregada i de gran qualitat. Amartuvshin Enkhbat, debutant al teatre, va ser la gran sorpresa del repartiment. En la pell de Don Carlo Di Vargas, la veu fosca i poderosa del baríton va impactar. L’únic però que se li podria retreure seria en la part més actoral, més limitada i gairebé inexpressiva, però, què més li volem demanar, si vocalment ho té tot per ser un baríton verdià ideal, d’aquells que costen de trobar? És, sens dubte, és un cantant per seguir-li la pista. Francesco Pio Galasso va acabar de configurar el trio protagonista de La forza del destino, amb un Don Álvaro que va anar de menys a més i que va anar guanyant volum a mesura que va avançar l’òpera. La seva interpretació del personatge verdià va ser correcta i competent tot i que menys convincent en la part actuada. El fet d’estar massa pendent de les direccions de Luisotti li van restar rellevància com a intèrpret. Szilvia Vörös va resoldre bé el personatge de Preziosilla en les escenes de la guerra. Alejandro López va ser un Pare Guardiano rotund en contrast amb el simpàtic i histriònic Fra Melitone de Luís Cansino, un dels altres triomfadors de la vetllada. Molt correctes en els seus rols Laura Vila, Moisés Marín, Dimitar Darlev, Plamen Papazikov, Domingo Ramos i Lucas Groppo. La totalitat vocal la va acabar de conformar el cor de la casa, que va mostrar un cop més en gran nivell que té actualment.
Fotografia d’A. Bofill, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents