El Gran Teatre del Liceu presenta La Sonnambula de Vincenzo Bellini, en una coproducció amb el Teatro Real, el New National Theatre Tòquio i el Teatro Massimo di Palermo, sota la direcció escènica de Bárbara Lluch.
La proposta de la neta de Núria Espert presenta una producció de La Sonnambula que no acaba de casar amb el llibret de Bellini. La bona escenografia de Christof Daniel Hetzer, senzilla però funcional, la igual fantàstica il·luminació d’Urs Schönebaum i el vestuari de Clara Peluffo Valentini no salven una proposta que li falta de tot. Bárbara Lluch ofereix una lectura en clau feminista on víctima d’una societat intolerant, fins aquí, bé, però la materialització d’aquesta idea és poc àgil. La idea d’aprofundir en els fantasmes que la turmenten i la persegueixen és si més no, interessant, però només es queda en una idea perquè els pocs recursos dramàtics no deixen que es desenvolupi en el pla teatral i no queda ben resolta. La direcció d’actors i el moviment escènic és bastant justet; el cor, que sempre rep la pitjor part, se situa lluny de la boca de l’escenari i això dificulta que les veus arribin a sentir-se amb claredat a tota la sala. Les coreografies dels ballarins resulten repetitives i avorrides i se’n podria prescindir perfectament perquè no aporten gran cosa a la dèbil dramatúrgia de Lluch. En un to més general, és una proposta bastant avorrida que no aporta res a un llibret fluix i carrincló.
El segon repartiment va ser bastant desigual pel que fa a les veus; les femenines, clarament per sobre de les masculines, va estar encapçalat per la jove soprano Caterina Sala, qui també va cantar el rol d’Amina a la sessió Under35. Tremolosa i nerviosa al principi, va fer un segon acte millor que el primer. Malgrat alguns aguts desafinats cap al principi de l’òpera, la soprano es va acabar imposant amb un Ah! non giunge que va merèixer els bravos del públic. El tenor Omar Mancini va ser un Elvino suficient, amb moments prou encertats al segon acte, tot i que no tenir una veu del tot atractiva. Molt interessant la Lisa de Sabrina Gárdez, una veu també jove, però de bona projecció i que, sens dubte, va ser una de les millors de la nit. De la mateixa manera, Carmen Artaza va ser un destacable i comunicativa Teresa, mare de la protagonista. El rol no dona per gaire, però ella va aprofitar les seves intervencions per mostrar un molt bon registre. Isaac Galán va ser un correcte Alessio i Gerardo López va ser un notari bastant adequat. Fernando Radó, en canvi, va ser un Comte Rodolfo insuficient. Amb un color de la veu que no l’ajuda gens, no està vocalment a l’altura de la resta de repartiment i les oportunitats de lluïment que Bellini dona al seu personatge (Vi ravviso, o luoghi ameni) no les va saber aprofitar.
Igual de desajustada va ser la direcció de Lorenzo Passerini; molt sorollosa a vegades fins al punt de no deixar sentir les veus o molt baixa intensitat en segons quines àries i recitatius que es van arribar a fer molt tedioses. Moments així van dificultar l’agilitat de la direcció i van tenir com a resultat una falta de ritme present en tota l’obra. Com deia Shakespeare, molt soroll per no res. El cor va estar molt bé tant des del punt de vista vocal com actoral, tot i que la direcció d’escena el manté bastant estàtic.
La Sonnambula és una d’aquelles òperes que fan una mica de mandra i si hi sumes una producció tan poc lluïda i agraïda com la de Lluch i unes veus que tampoc són res de l’altre món… Per quedar-nos somnàmbuls tots nosaltres.
Fotografia d’Antoni Bofill, gentilesa del Departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents