Ara ja ho sabem; ha quedat reflectit en una acta notarial -la senyora notària ha fet també acte de presencia a l’escenari- que recull les seves últimes voluntats : el dia que Angélica Liddell passi a allò que se’n diu millor vida, els canons deixaran anar a l’aire 101 salves en el seu honor mentre sona la música de Bach. Però com aquell dia ella no podrà escoltar les salves, ha decidit poder gaudir d’elles mentre encara està viva i incloure-les una a una en el cinquè i últim acte d’aquest extraordinari nou espectacle seu , que en té quelcom d’antològic resum de tota la seva trajectòria creativa convertit en aclaparadora obra mestra escènica . Arribar fins aquest funeral final ple de canonades, i sobrevolat per un corb que sembla a punt de de deixar anar en qualsevol moment aquell ”Never…nevermore” amb el qual Allan Poe expressava l’angoixa davant la finitud irreversible, ha suposat recórrer un tortuós itinerari tan fascinant com dolorós : el dolor forma des de sempre part inseparable de l’univers Liddell. I al llarg d’aquest itinerari que s’estén durant cinc hores i mitja de representació, pauses incloses, Angélica ens ha deixat clar que recórrer un camí així exigeix alhora oferir als deus i als dimonis sacrificis animals i humans. Ara bé: si estableixes un pacte amb el diable com aquell que va establir la gran escriptora danesa que havia tingut una granja a l’Àfrica, podràs dir el mateix que diu la Liddell , quan afirma que ella “en comptes d’esquarterar nens, escriu”. La baronessa Karen Blixen, altrament coneguda com Isak Dinesen, es va comprometre a cedir-li la seva ànima al diable , i a canvi el diable es va comprometre a atorgar-li a la Blixen el do de convertir en relat escrit tot allò que ella experimentés. Tal i com la Liddell ha deixat dit al seu llibre “Kuxmmannsanta:luto”, “L’escriptura és un do que ens dispensen des de l’inframón. Tots els dons de l’art procedeixen d’aquest pacte. A canvi, algú ha de patir. El diable m’ha promès una obra, a canvi he de desitjar la desgràcia d’una persona cada dia de la meva vida. He de lliurar-li algú en sacrifici. És ben sabut que aquell que desitja la desgràcia dels altres invoca la seva pròpia desgràcia .Això és l’escriptura. Escriure és la nostra desgràcia ”. Identificant-se amb el dissortat Èdip, la Liddell sap que si es trobes cara a cara amb Tirèsies, aquest li diria també a ella allò de “tu ets l’assassina que estàs buscant”. I ens deixa clar que , un cop establert el pacte, i encara que se’n tinguin ganes, el suïcidi queda del tot descartat. Si es suïcidés , després no podria escriure sobre aquest suïcidi, no podria complir amb allò que li deu al diable: només ell, té la potestat de matar-la.
En qualsevol cas, i arribat aquest funerari punt i final, la Liddell no dubta en acomiadar-se de nosaltres vestida de blanc (d’altra banda, el color del dol en moltes cultures) , gaudint d’una cigarreta, i posant-se a ballar el tema “Alegria de vivir”, composat per un Ray Heredia que va gaudir ben poc d’aquesta alegria de viure, perquè va morir de sobredosi als 28 anys, quan la seva carrera musical estava agafant una gran volada. L’elecció del tema pot semblar una irònica reafirmació del desig de viure mentre acabes de celebrar un succedani de la teva pròpia mort i acabes de reafirmar un cop més (aquesta , és una altra de les constants de l’univers Liddell) fins a quin punt la mort està sempre present a la teva vida. Però funciona alhora com a rotund contrast, enfront la molt personal versió del “Ne me quitte pas” que la creadora en ofereix tot just iniciar-se el trajecte, en un escenari de blau llampant que més tard es tornarà ben fosc. I que arribat l’acte final , es tenyirà amb aquell vermell en el qual Ingmar Bergman hi veia el color de l’anima humana, i del qual en va fer un ús magistral a la pel·lícula “Crits i murmuris” i al seu llegendari muntatge d’ “El rei Lear”. Un vermell que, d’altra banda, s’assembla també molt al de les habitacions vermelles que el David Lynch de “Twin Peaks” , “Blue Velvet” i “Mullholand Drive” utilitza per tal de situar-nos en aquell territori en el qual l’aparença de la realitat li obra la porta a allò inquietantment desconegut.
“Ne me quitte pas” és, no cal ni dir-ho , la cançó més emblemàtica potser mai composada sobre el desesperat intent de retenir l’esser estimat que ha decidit abandonar-te . I el tema de Brel serveix també com a insuperable introducció musical del primer dels magnífics monòlegs que la Liddell ens té preparats. “Así que passen cinco años” , portava com a títol una de les més agosarades obres teatrals de Lorca. Doncs bé: per a la Liddell també han tingut que passar cinc anys al llarg dels quals s’ha enfrontat a la mort de la mare i la mort del pare, fins poder tornar a aquella mena de punt de no retorn que suposa el dolor incommensurable d’haver estat abandonada pel seu més gran i més addictiu amor. La Liddell capgira l’eròtica pictòrica del gronxador de Fragonard mentre, per contra, ens relata amb bestial humor l’eròtica desfermada d’una gosa amb nom faraònic. I la seva desolació amorosa es va tornant cada cop més un crit de venjança, d’aquests que si tens establert un pacte amb el diable que fa servir l’escriptura com a element transaccional , pot acabar materialitzant-se. Quan comenci el segon acte, l’abandonada adoptarà en principi un to més col·loquial , per tal de detallar-nos les mesquineses sense límit del seu estimat. Això, fins que de la queixa, en surti una demanda que el diable pot fer també real. Tant de bo , exclama llavors Angèlica, un dia l’estimat , matés una dona! Tanta de bo, si matés moltes dones! Llavors, quan tothom li girés l’esquena i ella, per contra, tornés fidelment al seu costat , ell se’n donaria compte que només ella l’estima de debò amb aquella estimació total per a la qual no existeix cap mena de límit. I aquí, la Liddell fins i tot té la gosadia d’agafar un tema legionari que a molts de nosaltres ens provoca calfreds , donar-li la volta, i fer d’ “El novio de la muerte” una cançó veritablement commovedora .Arribats al tercer acte, aquell que justament titula “Asteroide (3318) Blixen”, veurem projectades sobre l’escenari les paraules “Sífilis” i “Desig”. La sífilis va ser la causant del suïcidi del pare de la Blixen , a la qual després el seu marit li va transmetre alhora la malaltia. I aquesta, evidentment, va modificar per sempre més la seva posició davant el desig. En aquest acte en el qual la paraula li cedeix protagonisme al ritual, i en el qual les bodes grotesques son saludades amb una muntanya de grans d’arròs, i té també cabuda l’amor tòxic filmat amb una càmera permanentment neguitosa de la memorable pel·lícula d’Andrej Zulawski “L’important c’est d’aimer”, protagonitzada per una immensa Romy Schneider, la veu de la qual s’escola també a l’escenari. Al quart acte, viurem una nit de Nadal ben esgarrifosa, tot buscant entre les escombraries trossos de cadàvers que potser ho son com a conseqüència del pacte diabòlic; i aquí, la Liddell pot evocar també el cadàver d’aquella descendència que ja mai no tindrà. L’aparició d’una majestuosa carrossa fúnebre, resulta llavors quelcom gairebé reconfortant. A l’iniciar-se el cinquè acte, tot es fa foscor . És tan contundent i brutal allò que la Liddell ens vol recordar ,que prefereix deixar-nos sense cap llum oberta a l’esperança per tal que no ens enganyem. La vellesa ens està esperant amb la intenció de sumir-nos en la decrepitud del cos i de l’ànima, i deixar-nos convertits en veritables sacs de merda. Per molts patètics esforços que hi posem , pel molt que la vulguem dissimular i maquillar amb resultats sovint ridículs, aquesta veritat inexorable ve a afegir-se a totes les altres pèrdues i abandons i mediocritats i ridiculeses que hem anat acumulant al llarg de la vida. Després d’aquest monòleg sense rostre que provoca alguna que altre rialla nerviosa entre el públic ( la Liddell sap sempre com acabar fent de l’excés dramàtic un acte ben proper a l’excés humorístic ) , no resta més que assistir a la ja esmentada signatura del testament vital liddellià, amb el convenciment d’haver assistit també a un prodigi teatral.
Comentaris recents