El públic del Liceu s’ha trobat al llarg d’aquesta temporada amb un sentiment de desafecció i decepció pel teatre que més s’estima, o s’estimava. Els preus estratosfèrics per repartiments que han quedat lluny dels que estaven anunciats, els descomptes d’última hora (o no tan d’última hora) van provocar una sonada esbroncada cap al director artístic del teatre, Víctor García de Gomar, quan aquest va sortir just abans del concert a intentar justificar el perquè només es feia una de les dues parts prèviament anunciades del concert.
No ens enganyem, en aquesta protesta també hi havia dosi de queixa per la poca presència de Wagner a la programació en les darreres temporades. Des del 2017 fins al 2023 que el teatre va sotmetre als wagnerians a una abstinència d’obres completes del mestre que fan pensar que programar Wagner sempre dona problemes i, segurament, escapçar una hora de programa (en part wagnerià) no ha estat una bona jugada. Des del teatre, hauria estat adient fer un comunicat, encara que fos via xarxes socials, anunciant els canvis i no mantenir una falsa expectativa d’una vetllada que havia de durar dues hores i que al final va acabar sent pràcticament la meitat. De Gomar va explicar que aquest concert estava programat des de feia dos anys i, no són suficients, dos anys, per adonar-se que el volum de feina de l’orquestra i el director seria massa entre Adrianes i Consagracions a la primavera (aquesta era l’excusa de la retallada) i no es tindria temps d’assajar per aquest concert?
Malgrat això, va ser una d’aquelles nits wagnerianes que fan història i sense ser un tòpic. Als qui patim de Wagneriola, Wagneriomania, Wagneràlgia i Wagneritis (servidora inclosa), vam sortir del teatre encara més malalts. Els deu minuts (o més) d’ovació ininterrompuda cap als cantants en són la prova. Lise Davidsen ha nascut per cantar Wagner. Ella és la cantant wagneriana del nostre segle. La seva Sieglinde va ser una cosa prodigiosa, d’altre món, gràcies a la projecció més que generosa de la veu, la intensitat i la solvència de la cantant noruega. El Siegmund del tenor Clay Hilley va ser molt digne. Trobar un heldentenor a l’altura de la Davidsen era difícil, però Hilley ho va aconseguir. Té un instrument molt notable i una línia de cant admirable. La potència vocal hi és, tot i arribar una mica cansat al final. La veu poderosa de Gábor Bretz va desembocar en un Hunding molt sòlid que també va estar a l’altura de les circumstàncies, tot i tenir una veu que tira més cap a Wotan i no tant cap al malvat Hunding.
La direcció de Josep Pons va anar de menys a més; al capdavant d’una orquestra contundent, va començar amb un preludi un pèl desafinat, però va millorar a mesura que avançava el primer acte de La Valquíria.
Ens van servir engrunetes en comptes del plat sencer però, quines engrunetes! Va ser una nit apoteòsica, d’aquelles que els wagnerians -i els que no ho són tant- recordarem per sempre.
Fotografia de Sergi Panizo, cedida pel departament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents