El Gran Teatre del Liceu va celebrar el primer concert d’any nou després fiasco de l’any passat per la poca qualitat dels concerts externs que havien llogat la sala per un concert nadalenc. El teatre aspirava a un concert que es convertís en una referència del calendari musical, però, un imprevist d’última hora ho va impedir.
La polèmica de l’any anterior va servir de lliçó al Liceu per no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, per això, aquest any el teatre es va assegurar de comptar amb orquestra pròpia i amb dues de les grans veus del moment; Saioa Hernández i Xabier Anduaga. La soprano, però, va cancel·lar a últim moment a causa d’un refredat que es va fer evident en la seva veu quan va sortir a demanar disculpes al públic per no poder cantar. El teatre, a correcuita, va haver de buscar a dues cantants que la poguessin substituir.
La cancel·lació d’última hora de Saioa Hernández va fer que es retallés i es canviés el programa i això va deslluir una mica el concert. En conseqüència d’això, en un concert eminentment líric, l’orquestra va agafar més protagonisme que les veus i el resultat va ser una vetllada de poca lírica, on van sobrar obertures i intermezzos i va faltar veu. Per primera vegada, l’orquestra del teatre es va fusionar amb la del Teatro de La Fenice de Venècia, dirigides per un descafeïnat Ricardo Frizza. Els músics van obrir el concert amb una obertura poc rossiniana de Semiramide, que semblava que no s’havia d’acabar mai, i amb l’obertura de Don Pasquale de Donizetti. Les millors interpretacions de l’orquestra van ser les obertures de Verdi (I vespri siciliani) i Bellini (Norma); l’èxit d’aquestes va ser considerable i Frizza va saber extreure de l’orquestra un so molt més compacte i elegant que, per exemple, a la molt italianitzada i poc vienesa obertura de Die Fledermaus i al poc dramàtic intermezzo de Cavalleria rusticana, que tampoc s’acabava mai.
Les cantants que van substituir a ultimíssima hora a la soprano madrilenya van ser Alexandra Rosa Zabala i Laura Brasó. Van cantar una part de les intervencions d’Hernández, però el duet de Lucia di Lammermoor i la Mamma Morta d’Andrea Chénier van caure del programa, cosa que, en aquestes circumstàncies, també s’entén. Zabala, membre del cor del Liceu, va cantar amb solvència la Lady Macbeth verdiana, malgrat algun desajustament amb l’orquestra i no cantar l’agut final. Va començar amb por, però va mostrar un bon control de la coloratura i se’n va sortir prou bé, tenint en compte que va tenir poc més de mitja hora per preparar-se i sortir a l’escenari. Laura Brasó, guardonada amb el Primer Premi del 41è Concurs de Cant Internacional de Logronyo el 2024, va acompanyar a Anduaga al duet O soave fanciulla de La Bohème i el Brindis de La Traviata, servit com a propina.
Sort en vam tenir de Xabier Anduaga, qui va carregar amb el pes de tot el concert. Les intervencions, per culpa dels canvis, van ser breus, però brillants. Va començar amb una extraordinària interpretació de l’ària Ah! mes amis, quel jour de fête! de La Fille du régiment de Donizetti, amb uns aguts molt potents i ben col·locats, i es va atrevir amb la romança de La tabernera del puerto de Pablo Sorozábal, on va mostrar més maduresa a la veu. Les seves intervencions van ser una autèntica exhibició i el tenor va ser, sens dubte, el gran èxit del concert.
L’entusiasme del públic per un dels concerts més esperats de la temporada va anar decreixent després de l’anunciada baixa d’Hernández fins al punt de veure butaques buides després de la mitja part, en un concert que estava absolutament sold out. Es va fer el que es va poder.
Fotografia d’Antoni Bofill, gentilesa del Deparament de premsa del Gran Teatre del Liceu.
Comentaris recents