A la Sala Gran del Teatre Nacional no s’hi fa teatre…s’hi fa una festa, en la qual el públic hi està convidat des del primer moment. I com en tota bona festa, el seu amfitrió és qui surt en persona a demanar que tanquem el telèfons i que ens deixem portar per l’espectacle.
Un text de Shakespeare, ambientat en un set de rodatge dels anys 50, amb música de Cole Porter, entre d’altres. Quinze actors, deu músics i una desena de tècnics i regidors fan possible el funcionament d’aquest complex engranatge teatral.
Com si hagúessim retrocedit en el temps, Molt soroll per no res se’ns presenta com un musical a l’estil del Broadway dels anys 50: molts artistes en escena, música en directe, vestits vistosos, un desplegament escenogràfic que sembla que no tingui límits i una energia desbordant que trenca la quarta paret des del primer instant.
Molt soroll per no res és un cant a la vida, una exaltació de l’amor i, en aquest cas, una carta d’amor al món de l’espectacle. En definitiva, una dosi d’optimisme que et fa sortir del teatre més feliç.
Comentaris recents