És el que passa quan un, no és un psicòpata com Déu mana; et creus per un moment que les lleis d’aquest món no estan fetes per a tu i ho acabes pagant tota la vida. Aquí teniu com exemple el cas del matrimoni Macbeth, protagonista d’una obra mestra de Shakespeare que la companyia Cheek by Jowl acaba de presentar al Festival Temporada Alta en un d’aquests muntatges absolutament fora de sèrie a que ens tenen acostumats.
Ara que em trobo en plena recuperació (si, ja sé que faig una mica tard; però mai, no és massa tard, per recuperar meravelles com aquesta) de l’extraordinària sèrie televisiva Los Soprano, no puc evitar establir comparacions, i observar les semblances i les diferències que origina el sentiment de culpa segons el context en el que ens movem. El de Tony Soprano, per exemple, és un context burgés, de família americana de classe mitja alta. A Tony, els seus crims mafiosos, no li originen pas dramàtics sentiments de culpa amb reflexions existencials. Ell, somatitza. I, com qualsevol bon burgés de classe mitja alta, se’n va a teràpia a parlar del seu símptoma, al llarg de sessions i sessions en les que, de fet, es parla de tot, però no es pot parlar mai d’allò més important. El pacient i la seva terapeuta han fet un pacte segons el qual, l’assassinat i el delicte, han de quedar sempre fora del que es diu a les sessions. El que, de fet, converteix la teràpia de Tony Soprano en un impossible. Tony, evidentment, és tan neuròtic com tu i com jo: si no fos així, si fos un psicòpata, no tindria pas cap necessitat de somatitzar la culpa. Però, alhora, la seva brutalitat, ve avalada per un codi de valors que la legitima: el codi de la família mafiosa. Per això mateix ,el dia a dia del senyor Soprano, no es mou pas a ritme de tragèdia, si no, més aviat, de comèdia dramàtica amb els seus bons moments de sang i fetge. Però ara, fixem-nos en l’historial criminal de Macbeth, que potser, fins i tot resulta mes breu, des d’un punt de vista quantitatiu. Però que, sens dubte, resulta molt més transgressor, des de un punt de vista qualitatiu. A diferència de Tony Soprano, els senyors Macbeth, no tenen cap família darrere que avali els seus assassinats. Ni tan sols poden refugiar-se en el sentiment de pinya que tenen els conspiradors quan conspiren, i es diuen els uns als altres que les seves accions, fins i tot quan son barbaritats, venen justificades en nom de la causa. Els Macbeth, només disposen com aval d’una profecia, pronunciada per tres bruixes fastigoses que, de fet, no han fet altre cosa que pronunciar en veu alta el desig i l’ambició del matrimoni. Les paraules de la bruixa que tots portem dintre, sempre intenten exercir un efecte balsàmic, quan es produeix un abisme entre els nostres actes, i els nostres principis. És llavors, quan intentem tranquil•litzar això a que li hem posat el nom de “consciència”, tot repetint-nos que, a la fi, el que hem fet, ho hem fet per culpa dels altres, de les circumstàncies, de la societat, del clima, o del que vulgueu. Però Macbeth, i la seva dona (sense l’empenta de la qual, els crims del futur rei d’Escòcia, potser mai, no haguessin sigut possibles) no tenen altre justificació que un oracle. I intenten enganxar-se a aquest oracle amb ungles i dents. Això, el director Declan Donnellan i l’actor Will Keen, ho visualitzen a la perfecció al seu espectacle. Només cal fixar-se en la mirada i la gestualitat de Macbeth, abans de que realitzi el magnicidi que el portarà al tron, quan encara somriu burleta, tot recordant les bajanades que han dit les bruixes. Però, alhora, quan ja té plena consciència de que les seves accions, faran realitat la profecia que ara repeteix amb fingit escepticisme ridiculitzador. La gran excusa de Macbeth i de la seva senyora, l’argument al que intenten enganxar-se com qui s’enganxa a un clau incandescent, és la de que, quan una cosa, està escrita i profetitzada, no té cap sentit oposar-se a ella. Si un, és instrument del destí, un, no té perquè sentir-se culpable de res.
Més encara, quan els oracles, li han fet creure que el seu poder, resulta gairebé indestructible, i que haurien de passar coses molt extraordinàries i sobrenaturals, per tal de que algú, pogués enderrocar-lo. Clar que, com haurà de reconèixer Macbeth, al final de l’obra, els oracles, son molt punyeters, i saben com jugar amb les paraules, per tal que aquestes, ens sonin be i estiguin d’acord als nostres desitjos. Però Macbeth i Lady Macbeth, per molt que es vulguin creure aquest argument, ben aviat, se’n adonen del parany en el que ells mateixos, han volgut caure. Ben aviat, comencen a veure fantasmes allò on només hi ha culpa, i a netejar-se compulsivament les mans, per intentar rentar unes taques de sang que només els seus ulls, poden percebre. El desig i l’ambició, els han portat a creure per un moment que ells, podrien situar-se per damunt de normes i regles i oblidar-se de la seva naturalesa, tan feble i neuròtica com la de la resta dels humans. Els Macbeth, en aquest sentit, no son realistes. I tampoc ho és, gens ni mica, el muntatge que Cheek by Jowl ha preparat per a ells.
Aquí, tot és buit, fum i boira. Tot adquireix l’atmosfera d’un malson del que els Macbeth no podran escapar mai: a la fi, la parella criminal, ressuscita a l’escena final amb el mateix vigor que el mateix Sweeney i la senyora Lovett, a l’escena final d’aquell Sweeney Todd amb el que Donnellan, va crear un altre espectacle inoblidable. A l’escenari, no veurem sang, ni espases, ni més objectes que els que te reunits a la seva garita un soldat de guàrdia a l’única escena amb tocs de comèdia de tota la tragèdia. És per això mateix que aquest es converteix també l’únic moment en el que l’espectacle es permet el luxe de trencar amb la sobrietat boirosa de la resta. Curiosament, els assassinats en els que les víctimes lluiten contra les mans invisibles que els ofeguen o els duels a mort en els que mai veurem una ferida oberta ni un arma escenogràfica, acaben produint una asfixiant sensació de violència extrema. I el mig somriure gairebé permanent a la cara de Macbeth ens produeix més angoixa que un rostre alterat per la fúria. Potser perquè en la seva perplexitat gairebé incrèdula, incapaç de reconèixer els miratges de la vida fins que ja és massa tard, ens hi podem identificar tots una mica. Es curiós: no cal anar per la vida matant gent, ni aspirar a cap corona, per identificar-te en alguns aspectes amb la trajectòria existencial de Macbeth. I no cal ser de la màfia per reconèixer en la família Soprano trets de qualsevol altre família.
Per què, llavors, em resulta tan difícil identificar-me en cap sentit amb la família que protagonitza Una comèdia espanyola, la no especialment divertida, i mes aviat pretensiosa comèdia amb la que Yasmina Reza vol parlar-nos alhora de la família i del teatre? Que li ha passat aquest cop, a l’autora d’Arte o Un déu salvatge?
Recordeu el mecanisme que fa servir Reza en el seu text. A l’escenari, ens hi trobem a un grup d’actors que està assajant la comèdia amb la que un mes o menys jove autor espanyol ha obtingut un gran èxit. Ja per començar: algú pot creure que l’obra que estan representant aquests intèrprets és l’obra d’un autor trencador que provoca sorpresa al seu pas? Perquè, francament, les escenes que podem veure d’aquesta Comèdia espanyola, sonen a tòpic ranci. I se’n serveixen de mala manera del recurs de ficar a Txèkhov dins de l’acció (allò de teatre, dins del teatre on, alhora, es representen fragments d’una obra teatral extraordinària com ara L’oncle Vanya) per dissimular carències i donar-li al divertiment un toc de profunditat i un vernís de qualitè.
Parlant de Txèkhov, de comèdia i de família: Yasmina Reza no podria resistir la comparació amb l’estupenda Carol López d’aquelles Germanes que, de tant en tant, deixaven també veure clara la petjada del mestre rus. Ja posats, cal dir que Reza, no podria resistir tampoc la comparació amb els notables retrats familiars que ens ha ofert re
Comentaris recents