Amb Gente Bien, La Cubana ofereix dos espectacles en un. Primerament, esbossa un retrat de la burgesia modernista vinguda a més, de la qual parlava Russiñol al seu sainet Gente Bien. D’altra banda, però, La Cubana no se’n pot estar de retornar als seus orígens interrompent l’espectacle per mostrar totes les mancances, mal rotllos i debilitats del món del teatre. I La Cubana tampoc no seria la mateixa si no comptés amb un actor molt especial i molt estimat: el públic. De fet, a Gente Bien allò que menys importa és la història que pretenen explicar. Que ningú intenti anar a veure l’espectacle descrit al programa de mà, perquè la història vertaderament important és la que succeeix entre bambolines.
Així doncs, Gente Bien recupera l’essència de la companyia i fa l’aclucada ullet a alguns dels seus espectacles anteriors.
La barreja de tradicionalitat i noves tecnologies, i tot el reguitzell de personatges “made in La Cubana” converteixen Gente Bien en una carta d’amor al teatre. Un teatre fet amb la passió dels primers anys i que intenta sobreviure amb els entrebancs burocràtics del present.
Comentaris recents