Leo Bassi puja a l’escenari del Villarroel, armat amb el seu humor incisiu, disposat a carregar contra els de dretes i els d’esquerres, el de prop i els de lluny, els que van al teatre i els que no…Bassi es posa a la pell d’un visionari invident i fa un recorregut històric per Europa fins arribar als nostres dies. Parteix d’un passat existent i, per tant, no té cap mania en dir les coses pel seu nom. Però la realitat és massa crua i fins i tot avorrida com per explicar-la tal i com és. És per això que ho fa a través d’un personatge concret: el pallasso, el qual domina perfectament el món de la pista però no acaba d’entendre el circ de la vida.
Durant tot aquest viatge al passat, l’escenari, el vestuari i el discurs de Bassi és gris (farcit, evidentment, amb jocs i acudits inherents a la veu dels bufons).
Arribem al present i cal parlar del futur. Un futur incert, que no existeix…un futur utòpic. I posats a imaginar, Leo Bassi ho fa des de les seves arrels…el circ. Ara sí que pot, més que mai, parlar des de la seva essència: el pallasso, i dibuixar un món ideal, que pel sol fet de ser ideal es fa difícil imaginar-lo fora de les pistes.
Utopia és un viatge al futur partint d’un passat que no ha estat sempre agradable, acompanyat de la tendresa d’una cara blanca, amb un barret cònic i un vestit de lluentons.
Utopia no és res més que la innocència del clown posada en boca dels homes.
Comentaris recents