Quan hi ha un mort a la família les cases solen omplir-se de llàgrimes, de condols, de parents llunyans dels quals en desconeixíem l’existència…Però també és cert que darrera de tots aquests compliments, s’hi amaga el desig de possessió de l’herència que ha deixat el difunt. I és que per poc valor que aquesta tingui sempre s’acaba sobredimensionant.
Això és precisament el que Alan Krief vol mostrar amb Els Hereus d’una funció, que se cenyeix estrictament als paràmetres de la comèdia clàssica.
Tot comença amb la mort d’en Manel, un fotògraf de revistes de moda acostumat a al bona vida. A partir d’aquí, la seva dona, dos germans que feia 17 anys que no veia, l’amant i l’amic inseparable faran tot el possible per fer-se amb una herència que hauran de buscar sota les pedres. I mentrestant, una lampista gens ortodoxa acabarà d’embolicar la troca removent els sentiments més amagats dels personatges.
Els primers moments de cordialitat i compliments, donaran lloc a una tensió subtil i civilitzada que acabarà esclatant en una bogeria salvatge on no hi haurà lloc pel sentit comú.
A falta d’una herència consistent, els personatges s’aferraran a qualsevol objecte material que trobin al seu pas. L’objectiu és aconseguir l’herència, per esquifida que aquesta sigui. Aquí, el títol d’hereu adquireix una dimensió pràcticament nobiliària (impressiona però serveix per res).
A través d’aquesta colla d’Hereus, Krief ens mostra fins on és capaç d’arribar l’ésser humà per omplir-se les butxaques de calés…i d’il•lusions…Cada gag arrenca el riure de l’espectador, a la vegada que deixa al descobert la ridiculesa de la conducta humana, estretament lligada al desig de possessió.
Els Hereus és una comèdia amb un ritme constant que no decau durant tota la funció. Es tracta, doncs, d’una barreja explosiva de sorpresa, intriga i riures…molts riures…
Comentaris recents