Han passat 16 anys des que vam poder veure ploure (en aquell moment per primera vegada) dalt d’un escenari. I ara, quan semblava que ja no hi hagués res que ens pogués sorprendre, un clàssic del cinema reconvertit en teatre ho ha tornat a fer.

Cantando bajo la lluvia inunda l’escenari del Tívoli de màgia, d’humor i d’un punt bogeria. Una barreja d’escenes intactes que ens transporten directament al cel·luloide, amb escenes de la pel·lícula que van ser eliminades, i números “remasteritzats” amb la empremta inconfusible d’Àngel Llàcer i Manu Guix.

Amb Cantando bajo la lluvia tornem als musicals de sempre, amb un cor de cant i de ball, números musicals que enganxen, d’altres que emocionen…Un engranatge escenogràfic mil·limètricament precís de requereix de moltes mans perquè funcioni a la perfecció en cada moment.

Si acosteu al Tívoli reviureu els inicis d’una indústria cinematogràfica que produïa pel·lícules en sèrie i que intentava adaptar-se com podia a unes innovacions tecnològiques inevitables. Us contagiareu de l’energia de Don Lockwood (Ivan Labanda), us entendrireu amb la innocència de Kathy Selden (Diana Roig), us enamorareu de l’humor i la tendresa de Cosmo Brown (Ricky Mata), odiareu i estimareu a parts iguals a Lina Lamont (Mireia Portas) i us serà impossible no caure rendits als peus de les desenes de personatges que els acompanyen.

Un vegades més, Llàcer i Guix canten a la vida i, aquesta vegada amb més sentit que mai. Potser és l’inici d’alguna cosa nova? Potser és el tret de sortida que ens indica que ben aviat podrem tornar a cantar? O potser l’avís que mai, sota cap concepte, hem de deixar de cantar.

Author