Que plogui!

Darrera les alegries, les il•lusions, la calma aparent i el dia a dia d’un petit poblet de muntanya, s’hi amaga un Déu enfurismat que pretén provocar un segon diluvi universal per fer renéixer una segona humanitat neta i renovada. Silvestre, el mossèn del poble és l’intermediari entre Déu i els habitants del poble escollit pel Senyor.
Després de les primeres mirades d’incredulitat, mossèn Silvestre aconsegueix, amb una mica d’ajuda celestial, que tothom sumi esforços per construir l’arca que els ha de salvar. Tothom…o gairebé tothom, perquè en Crispín, l’alcalde del poble i un ateu de cap a peus, no pararà fins aconseguir sabotejar els projectes d’en Silvestre.
Durant el tres dies que dura l’aventura, mossèn Silvestre no ho tindrà gens fàcil per conduir el seu poble pel bon camí. Per una banda la forta oposició de Crispín, que també és propietari de tots els boscos del poble, els dificultarà el subministrament de fusta per a la construcció de l’arca. Per l’altra, l’arribada al poble de Consuelo, un prostituta, arrossegarà als homes cap a la diversió fàcil, distraient-los del projecte. A més, Silvestre despertarà l’amor de Clementina, la filla de l’alcalde, que també desencadenarà l’amor de Silvestre vers ella.
Però amb la inestimable ajuda d’un Déu que disposa d’un gran sentit de l’humor, Silvestre aconseguirà superar tots i cadascun dels obstacles.
Tot i els esforços de Silvestre, l’ajuda de Déu i el suport incondicional de Clementina, l’arca no alçarà mai les veles. N’hi haurà prou amb l’amistat i l’amor per salvar al poble i a tota la humanitat.
Un vestuari colorista i variat, una escenografia mòbil que reprodueix múltiples escenaris, coreografies plenes d’energia i cançons que parlen de l’amor, l’amistat i la vida, fan d’El Diluvio que viene un musical que destil•la humor, alegria, tendresa, dinamisme i vitalitat pels quatre costats de l’escenari.
L’espectacle s’ha acabat, però abans que els assistents puguin abandonar la sala, algú es fa sentir enviant un tro sorollós des del cel. Potser és un avís per tots aquells que, un cop fora del teatre, gosin dubtar de la seva existència. Tot és qüestió de seguir l’exemple dels personatges de la funció: creure en allò que no es pot veure…però sense perdre el món de vista. Perquè…què seria de la vida sense una mica de…incertesa…?