La vida és un cúmul de casualitats: la feina que tenim, les persones que coneixem, el lloc on vivim…Tot forma part d’un macroengranatge on cada micropeça té una funció imprescindible. Només que durant un segon, l’engranatge s’aturi o vagi més de pressa, tota la resta, canvia.
I tota aquesta teoria més propera a l’enginyeria d’un rellotge es desprèn dels personatges de Sitcom. Són bona gent (cadascú amb les seves manies, evidentment), però tenen un problema: no saben escoltar. I és precisament aquesta manca d’atenció el que els porta d’embolic en embolic, i a construir un bola de neu cada vegada més grossa.
Si us dic que l’Eva s’ha enfadat amb en Víctor perquè no l’escolta i se n’ha anat a viure a casa de l’Àngel (una mena de budista occidentalitzat), i que l’Eva deixa un missatge a la Maria explicant-li que està desesperada per tornar amb en Víctor, i que quan la Maria prem el botó del contestador arriba a la conclusió que l’Eva ha estat segrestada per un maníac sexual…No sembla més una pel•lícula de ciència-ficció que la vida quotidiana a la gran ciutat?
Només que l’Eva, en Víctor, la Maria i l’Àngel no haguessin forçat la velocitat dels seus engranatges i haguessin dedicat prou temps a parar atenció…Ni l’Eva ni el Víctor s’haguessin separat, ni l’Eva hagués intentat emparellar l’Àngel amb la Maria, ni la Maria li hagués fotut una pallissa a l’Àngel pensant-se que era un violador i…Ni l’Eva ni en Víctor s’haguessin reconciliat, ni l’Àngel ni la Maria s’haguessin enamorat…
Potser aquesta manca d’atenció també forma part de la història…una història que hem de decidir si està escrita per uns guionistes de Sitcom o si l’escrivim nosaltres mateixos.
Comentaris recents