La redacció d’un diari. Una hora intempestiva de la nit. Una taula caòtica, plena de llibres vells, retalls i papers, ocupada per un periodista que ja fa anys que es dedica a l’ofici. Una altra taula, aquesta ordenada, amb un periodista novell que encara creu que la missió d’un diari és informar sobre la realitat.
Fart de la monotonia i l’avorriment que es viu dia rere dia al diari, el periodista veterà convenç al més jove per inventar-se una notícia.
Una notícia d’escàndol polític en què s’hi veu implicat l’expresident del país, suposadament segrestat.
Però el que no saben els nostres periodistes és que s’acaben d’inventar una veritat.
Enmig de l’eufòria i la confusió dels directius del diari, per fer tirades de més d’un milió d’exemplars, apareix l’expresident perseguit per uns segrestadors reals, però diferents dels que protagonitzen la notícia.
Entre uns i altres, i després d’uns quants esforços i una mica d’imaginació, s’acaba aclarint la mentida de veritat…o la veritat de mentida?
El cas és que uns i altres decideixen seguir la comèdia, els periodistes per vendre més diaris, i l’expresident per poder amagar-se dels que el persegueixen.
Televisions, ràdios, premsa…dirigeixen la seva mirada cap a la petita redacció del diari que supera el milió de vendes diàries des de l’inici de l’afer.
Al final tots reclamen la seva recompensa. Els periodistes per difondre la notícia i l’expresident per formar part de l’embolic.
La redacció d’un diari amb tots el detalls: taules, cadires, ordinadors, papers, papereres, portes que s’obren i tanquen contínuament. Un color gris que domina l’escenografia. I la veu en off d’un operari que al final de la representació es fa visible a l’escenari.
Segona Plana, una comèdia en què la realitat supera la ficció. Una obra que ens mostra com la premsa es pot inventar algunes notícies…però i la realitat…qui se la inventa?
Comentaris recents